Salut i biohabitabilitat
Arquitectura holística
Avaluant els nostres edificis des de la salut, el benestar i el respecte pel medi ambient
QUÈ ÉS EL “HOLISME”?
El corrent holístic entén cada idea com una interacció de múltiples conceptes necessàriament interrelacionats entre si.
L’holisme – “holos”, que significa “tot” en grec – pretén destacar la importància de la interdependència existent entre cadascuna de les parts que componen un “tot”.
Es tracta d’un corrent de pensament que defensa que un sistema complet, entès com el “tot”, es comporta de manera diferent a les diferents parts que el componen, transcendint aquest còmput total a la pròpia suma de les seves parts.
Entendre l’arquitectura des d’una perspectiva holística permet unir tots els principis que engloben l’arquitectura sostenible de mínim impacte, adoptant una visió de conjunt en la qual cada concepte es relaciona amb l’anterior, sense poder-se explicar independentment.
Relacionar els conceptes entre si implica potenciar-los – no es tracta de buscar diferents respostes per a cada problemàtica, sinó plantejar una única solució que tracti de respondre a tot de manera simultània.
És per això que la consciència d’aquesta interdependència permet abordar la lluita contra l’emergència climàtica des d’un enfocament més global i, per tant, efectiu.
En els últims anys, com a resposta a la creixent preocupació climàtica actual, s’han implementat nombroses estratègies que regulen el sector de la construcció – l’objectiu és aconseguir que el 100% d’edificis de construcció nova responguin a criteris de sostenibilitat i de mínim impacte. [1]
A més, existeix una creixent consciència que l’entorn que habitem influeix en gran mesura en el nostre estat de salut i benestar. Les nostres ciutats i els nostres habitatges se situen en el punt de mira i cada vegada són més els experts i professionals que estan iniciant debats i demanant la inclusió de la salut com a factor determinant de la qualitat d’un espai construït.
En un escenari de canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, esgotament de recursos planetaris limitats, contaminació i grans desigualtats, és urgent replantejar la forma en què planifiquem els nostres espais de vida des de totes les escales de l’entorn construït, a nivell regional, urbà i habitacional.
Hem d’abordar cadascuna de les escales que conformen les infraestructures que donen serveis a les nostres necessitats vitals i replantejar-les des d’una perspectiva de sostenibilitat en harmonia amb la naturalesa i els éssers vius. [2]
En aquest sentit, és important identificar les tres estratègies clau que defineixen la construcció de mínim impacte i que conformen una disciplina indispensable: l’arquitectura holística.
1. SALUT DE LES PERSONES
2. SALUT DEL MEDI AMBIENT
3. ÚS CONSCIENT DELS RECURSOS PLANETARIS
La visió de l’arquitectura des d’una perspectiva holística va més enllà d’aconseguir l’eficiència energètica, la salut o la reducció de l’impacte ambiental i entén l’arquitectura com a part d’un ecosistema interconnectat que ha de respectar per davant de tot la vida en aquest planeta.
Es tracta de buscar solucions integrals que abordin simultàniament les necessitats de les persones, el medi ambient i que facin un ús conscient dels recursos disponibles al planeta, permetent abordar de manera més eficient els reptes que presenten la construcció d’edificis sostenibles de mínim impacte. [3]
SALUT DE LES PERSONES
Existeix una relació directa entre salut de les persones i el lloc que habiten. Un espai, tant interior com exterior, té la capacitat d’incidir sobre la nostra salut físico-emocional. De fet, des de 1947, l’OMS (Organització Mundial de la Salut) defineix la salut com un estat de benestar físic, mental i social.
Com pot l’arquitectura respectar i promoure la salut des d’aquests 3 àmbits?
Com podem dissenyar espais que promoguin el nostre benestar físic, mental i social?
Vegem en detall cadascuna de les interaccions de l’arquitectura amb l’ésser humà.
ARQUITECTURA I SALUT FÍSICA
Un ambient interior saludable ve donat per diferents factors a tenir en compte. La consecució d’un espai saludable que respecta l’organisme dels éssers vius parteix de diferents premisses.
1. El confort termoacústic. És necessari plantejar sistemes constructius que permetin aïllar l’interior de l’habitatge de fonts de calor o fred excessius així com de contaminació acústica, per això haurem de treballar amb criteris bioclimàtics que utilitza estratègies de l’arquitectura passiva.
2. El confort higrotèrmic. Els humans hem evolucionat en una vida a l’exterior, en humitats al voltant del 50% i és al voltant d’aquest barem en què el nostre organisme es troba saludable. El caràcter higroscòpic dels biomaterials contribueix a equilibrar els nivells d’humitat relativa de l’ambient interior.
3. Ventilació i renovació d’aire. A més, és necessari disposar d’una bona renovació de l’aire de forma constant, evitant l’acumulació de CO2. La ventilació també és una estratègia necessària per assegurar el benestar durant els mesos càlids sense un consum d’energia actiu.
4. Absència de tòxics. Els materials de construcció, mobiliari, revestiments o tèxtils presents a la llar poden incorporar tòxics nocius que es bioacumulen en el nostre organisme incrementant el nostre risc de patir afeccions o malalties d’origen mediambiental.
5. Recursos hídrics. També és necessari assegurar que l’aigua corrent subministrada pel nostre habitatge tingui una absència total de bacteris o contaminants químics.
6. Camps electromagnètics. L’OMS ha determinat els CEM (Camps Electromagnètics) com un “risc emergent”, per la qual cosa, garantir un espai sa implica aconseguir nivells reduïts d’incidència de camps electromagnètics procedents tant de fonts interiors com exteriors dels nostres espais habitats.
SALUT MENTAL
S’ha demostrat que els espais que habitem tenen un impacte sobre les nostres emocions. Diàriament, estem sotmesos a nombrosos estímuls que afecten de manera directa el nostre sistema nerviós. Això explica que un espai tingui la capacitat de produir-nos relaxació i confort, o, per contra, estrès i malestar.
Els avenços en neurociència han permès explicar la relació existent entre espai habitat i sistema nerviós central, de manera a poder detectar les seqüències emocionals i reaccions psicològiques que produeixen certs entorns en ser transitats.
En els últims anys el terme de “neuroarquitectura” ha començat a utilitzar-se comunament entre els professionals de la construcció en la concepció i disseny d’edificis.
Entendre com un ambient és capaç d’interactuar amb les nostres percepcions, les nostres emocions, la nostra memòria, o fins i tot amb la nostra concentració i rendiment, suposa una visió radicalment innovadora per a la creació d’espais sans.
La neuroarquitectura pretén revalorar els beneficis no tangibles de l’espai arquitectònic, tenint en compte la percepció cognitiva dels sentits de l’ésser humà: la vista, l’oïda, l’olfacte i el tacte.
Davant la creixent investigació neurocientífica i la nostra pròpia capacitat deductiva, es poden establir una sèrie de patrons que sustenten el disseny neuroarquitectònic.
Un adequat control lumínic i del color, el contacte visual amb espais naturals, una distribució i morfologia harmònica de l’espai, construït amb materials naturals que assegurin confort higrotèrmic, acústic i olfactiu, entre d’altres, activen el nostre sistema nerviós central positivament, alliberant hormones que ens produeixen benestar. [4]
SALUT SOCIAL
Nombrosos estudis coincideixen que la felicitat es mesura per la qualitat de les nostres relacions humanes. Som éssers socials que hem evolucionat en família i en comunitat i allà és on es troba la nostra zona de confort i refugi de benestar.
Una vida saludable implica crear vincles de suport social amb altres éssers humans. Existeix una interrelació indiscutible entre nosaltres que provoca la necessitat d’interactuar els uns amb els altres.
Aquesta idea de crear comunitat ha evolucionat al llarg de la història, transformant-se progressivament les nostres maneres de conviure.
Entre els models arquitectònics, ha aparegut recentment una resposta directa a aquesta necessitat d’interrelacionar-nos. Els denominats cohousing s’han convertit en nombrosos països centre i nord europeus en un model alternatiu al desenvolupament urbà que coneixem, basats en la individualitat d’espais per avançar cap a models basats en la gestió i creació d’una comunitat.
Existeixen nombrosos exemples de projectes que posen en pràctica el model cohousing, tant a escala urbana, amb barris sencers autogestionats, com a escala projectual, amb projectes puntuals d’habitatge cooperatiu.
BARRI DE VAUBAN (FREIBURG, Alemanya)
El barri de Vauban, ubicat a la ciutat de Friburg a Alemanya, es va fundar com a base militar i va servir com a centre logístic per a l’ocupació francesa després de la Segona Guerra Mundial.
Anys més tard, el complex militar va quedar abandonat, fins que, als anys 90, el govern alemany va comprar els antics terrenys de casernes militars amb la finalitat de plantejar un projecte de regeneració urbana.
El projecte pretenia posar en marxa un pla de barri ecològic que apliqués, des d’una perspectiva holística, criteris d’ecologia, sostenibilitat, autosuficiència, bioclimatisme i cohesió social. Es tracta d’una idea d’urbanisme que posa en primer pla la salut i el benestar de les persones amb un impacte mínim sobre el planeta.
Es van recuperar les antigues casernes militars, rehabilitant-les, i convertint-les en habitatges cohousing, totes elles envoltades d’un espai públic totalment transformat, peatonalitzat i re-naturalitzat.
El resultat d’aquesta utopia urbanística es materialitza en una excel·lent connexió de transport públic en tramvia, un equilibri entre serveis comercials i equipaments públics i habitatges plurifamiliars d’intensitat mitjana que combinen eficiència energètica, construcció de mínim impacte i qualitat de vida. [5]
SALUT DEL MEDI AMBIENT
Si bé tenir cura de la nostra salut i de la de les persones que ens envolten constitueix un principi fonamental per entendre la visió holística de l’arquitectura, també ho és tenir cura de l’entorn i del medi ambient amb el qual estem profundament interconnectats.
No hi ha salut en un planeta malalt.
La lluita per reduir l’impacte mediambiental ha de ser abordada des de tots els àmbits de la nostra societat i l’arquitectura, com a disciplina que proporciona l’escenari de vida de les nostres comunitats disposa d’un paper fonamental en aquest canvi de mentalitat necessari en el qual cap acció es contempla únicament des del benefici d’uns pocs sinó des d’una perspectiva que aborda el bé comú de tots els éssers vius i de la pròpia naturalesa que els acull.
EDIFICIS DE MÍNIM IMPACTE
Segons dades de l’Agència Internacional d’Energia de 2022, el sector constructiu representa el 39% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a nivell mundial.
Al voltant del 28% corresponen al consum energètic dels edificis i l’11% restant s’atribueix al denominat carboni embegut – embodied carbon, en anglès – derivat dels processos de producció i posada en obra dels materials de construcció.
Des de 2018, a Espanya, el consum energètic dels nostres edificis està regulat pel Codi Tècnic d’Edificació. No obstant això, el consum energètic és tan sols un dels múltiples punts a considerar en la llista d’impactes que suposa el cicle de vida de qualsevol entorn construït.
Més enllà de l’energia, els edificis generen un impacte en el seu entorn més directe, alterant l’equilibri dels ecosistemes naturals i generant una petjada ecològica significativa.
És per això que establir criteris que permetin avaluar l’impacte que suposa cada obra edificada, s’ha convertit en un requisit necessari per neutralitzar els efectes produïts per l’arquitectura sobre el medi ambient i, així, contribuir de manera activa i efectiva a la mitigació del canvi climàtic.
Davant aquesta necessitat, neix el concepte de NZIB – Nearly Zero Impact Buildings o Edificis d’Impacte Gairebé Nul – construccions el cicle de vida de les quals té un mínim o nul impacte sobre el medi ambient i les persones.
Factors com un adequat i respectuós ús del sòl, evitant alterar els ecosistemes naturals i la biodiversitat pròpia de l’entorn en el qual construïm els nostres habitatges o estratègies com posar en marxa mecanismes de gestió de residus -casa de residu zero- mitjançant el reciclatge i la reutilització, que permetin allargar el Cicle de Vida dels elements que interfereixin en l’obra, són algunes de les accions indispensables a tenir en compte.
Però més enllà d’aquesta consciència, per abordar la construcció des d’una perspectiva que parteix del disseny d’arquitectura holística és necessari incloure mecanismes que permetin mesurar i avaluar el nostre acompliment en aquest sentit, establint uns valors màxims d’emissions de gasos d’efecte hivernacle per cada edifici construït i limitant-los per avançar cap a la descarbonització.
Això passa sens dubte per l’ús de biomaterials o materials descarbonitzats de reduïda petjada de carboni i també pel disseny segons pautes d’arquitectura bioclimàtica, que permetin reduir el consum energètic de l’edifici al llarg de la seva vida útil.
ÚS CONSCIENT DELS RECURSOS PLANETARIS
El consum de recursos planetaris es duplicarà l’any 2060, agreujant la sobrecàrrega ambiental del nostre planeta. El continu creixement demogràfic, el sistema d’economia mundial insostenible, així com les exigències del nivell de vida occidental, són alguns dels motius que provoquen aquesta situació.
Ens trobem per tant en una nova era geològica que a nivell científic s’està acceptant amb la denominació d’Antropocè, en la qual els humans han passat a alterar l’estabilitat del nostre planeta.
Aquesta problemàtica l’han abordat àmpliament els científics del CSIC Antonio i Alicia Valero en diferents publicacions enfocades alertar de l’esgotament de recursos planetaris necessaris per assegurar el benestar de la nostra societat tal com la coneixem, però també per abordar la transició cap a un model de societat sostenible l’energia i matèries primeres de la qual depenen de recursos cada vegada més escassos i dispersos. [6]
SUFICIÈNCIA DE RECURSOS
L’IPCC, en el seu informe específic sobre l’impacte climàtic dels edificis, tracta el terme de suficiència de recursos, plantejant la necessitat urgent de reduir la demanda de materials i recursos no essencial.
La suficiència s’ha convertit en un nou paradigma de desenvolupament. Pretén atendre les necessitats dels éssers humans, assegurant el seu benestar físic i mental, però qüestionant els comportaments i les dinàmiques humanes amb la finalitat d’evitar la demanda de materials, energia, terra, aigua i altres recursos naturals que no siguin indispensables per assegurar una qualitat de vida adequada i suficient dins dels límits planetaris per a tots els habitants d’aquest planeta d’una forma justa i equitativa. [7]
Es tracta de recordar que els recursos del nostre planeta són limitats i la nostra pròpia subsistència està lligada a ells.
Com viure dignament dins dels límits planetaris?
L’IPCC planteja una sèrie d’estàndards que dirigeixen el sector de l’arquitectura cap a un equilibri entre benestar i escenari sostenible.
Estàndards de qualitat de vida com ara disposar d’un refugi en el qual habitar, disposar de nutrició adequada, comoditats i condicions de confort bàsiques, accés al sistema sanitari, transport, informació, educació i espai públic.
La suficiència planteja, per tant, la necessitat de consumir de forma justa l’espai i els recursos disponibles del planeta. Es tracta de plantejar accions a llarg termini que permetin optimitzar i flexibilitzar les nostres maneres d’habitar, com ara prioritzar el cohousing a l’habitatge unifamiliar, ajustar la mida dels edificis de manera a reduir la demanda dels recursos durant les diferents fases de construcció, així com la demanda energètica al llarg de la seva vida útil. [8]
LÍMITS PLANETARIS
L’investigador científic Johan Rockström, del Stockholm Resilience Center, va identificar el 2009 els processos que regulen l’estabilitat i la resiliència del sistema terrestre. [9]
Després d’aquesta investigació, es va proposar una mesura quantitativa dels límits planetaris dins de les quals la humanitat pot continuar prosperant i desenvolupant-se.
1. Canvi climàtic
2. Contaminació química i alliberament d’entitats noves
3. Esgotament de la capa d’ozó
4. Aerosols atmosfèrics
5. Acidificació de l’oceà
6. Cicle del nitrogen i del fòsfor
7. El consum d’aigua dolça i cicle de l’aigua
8. Canvis en l’ús del sòl
9. Pèrdua de biodiversitat i extincions
Segons la recent publicació de The Earth Commission, s’estima que 7 d’aquests sistemes han superat el límit de perillositat: el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, els usos de la terra i els cicles biogeoquímics. [10]
BIBLIOGRAFÍA