Què són els edificis NZIB?

Si bé el concepte de reducció de consum energètic en edificis ja està regulat per normativa des del 2018 al nostre país [nota], el terme de reducció d’impacte ecològic dels edificis és un concepte encara per regular a la majoria de països, però extremadament rellevant en un escenari d’emergència climàtica i de lluita per la sostenibilitat del planeta.

I és que el consum energètic és tan sols un dels indicadors a considerar d’una llarga llista d’impactes quan parlem del cicle de vida de qualsevol entorn construït.

Més enllà de l’energia, tota construcció genera un impacte en el seu entorn directe que engloba múltiples factors que poden alterar l’equilibri i la sostenibilitat dels ecosistemes. Si volem mantenir alguna opció d’èxit en la mitigació del canvi climàtic i l’adaptació al mateix, sens dubte, caldrà avaluar l’impacte d’un edifici de forma global.

Així neix el concepte NZIB – Nearly Zero Impact Buildings o Edificis d’Impacte Gairebé Nul, un terme encara sense una definició específica en el marc normatiu del sector de la construcció, però que porta molts anys d’evolució en les certificacions independents més reconegudes a nivell internacional. El concepte NZIB no només té en compte el consum energètic, sinó que integra una visió holística de l’impacte sobre l’entorn natural i sobre les persones d’un entorn construït.

Alguns conceptes previs

Per entendre el marc en què apareix la denominació d’edifici NZIB cal tenir clares dues referències clau que ens ajuden a entendre millor la seva definició.

La primera referència és el document Els Límits del Creixement publicat el 1971 i en el qual es parla per primera vegada de l’impacte dels éssers humans i els béns o serveis que generen sobre el planeta. Aquest estudi revisat el 2012 és una referència clau per entendre l’impacte de cadascuna de les nostres accions sobre la sostenibilitat del planeta i, si escau, dels edificis, entesos com a maquinàries complexes interrelacionades amb el seu entorn.

La segona referència és en relació al terme de Petjada Ecològica, una eina que permet quantificar el consum de recursos productius de la Terra pels éssers humans en relació a la seva disponibilitat.

Límits del creixement

El 1971, un grup de científics liderats per Donella Meadows del MIT van redactar un informe en el qual advertien que el creixement de la població, unida a l’increment constant de consum de recursos planetaris, estava a punt d’arribar al punt de col·lapse.

Aquest estudi es va revisar l’any 2012 pels mateixos autors, afirmant que ja s’hauria arribat als límits físics del planeta i per a això van utilitzar l’eina de la petjada ecològica que havia aparegut per primera vegada el 1996. [1]

La petjada ecològica

En termes generals, la petjada ecològica quantifica quanta natura tenim i quanta gastem. Es tracta d’una eina que avalua l’impacte dels éssers humans sobre la natura i que s’expressa en hectàrees globals.

La petjada ecològica mesura l’impacte de les activitats humanes sobre: terres de pastura, productes forestals, terra edificable, terra de cultiu, zones de pesca i carboni en comparació amb la biocapacitat dels mateixos. [2]

En base a aquests paràmetres, es mesura la superfície de terreny biològicament productiu que és necessària per mantenir un bé o un servei tenint en compte els recursos que necessita per dur-se a terme, així com els residus que genera.

Les terres de pastura i cultiu ens proporcionen menjar i fibres, els productes forestals proporcionen fusta i paper, les zones de pesca proporcionen peix, les zones edificables acullen l’entorn construït i el consum de carboni proporciona energia. [3]

Si entenem un edifici o entorn construït com un bé o un servei – i és que, a la pràctica, bé podria considerar-se com ambdós -; aquest tindrà un impacte sobre el planeta en la mesura que consumeix recursos i genera residus en totes les fases del seu cicle de vida.

En aquest sentit, el concepte NZIB valora l’impacte d’un edifici a partir de la seva petjada ecològica, però també té en compte les persones que l’habiten, entenent que qualsevol edifici ha de vetllar per la salut i el benestar dels seus ocupants, generant un impacte positiu.

De NZEB a NZIB

El concepte d’edifici NZIB respon a les sigles de Nearly Zero Impact Building, en català Edificis d’Impacte Gairebé Nul (EIGN). Es tracta d’un concepte complementari als Edificis NZEB, Nearly Zero Energy Buildings o Edificis de Consum Gairebé Nul (ECGN)

A diferència del concepte NZEB que fa referència o quantifica únicament el consum energètic d’un edifici, NZIB s’amplia cap a una visió més global i es refereix a l’impacte sobre el planeta -estretament relacionat amb la petjada ecològica – i sobre les persones.

I és que el terme NZEB, en fer únicament referència al consum d’energia dels edificis, està enfocat exclusivament a l’impacte de les emissions de carboni, una visió parcial del total de la petjada ecològica. [4]

Per aquest motiu cal avançar cap a la integració del concepte NZIB, un model molt més complet en l’anàlisi del cicle de vida d’un edifici i els elements que el componen.

CRITERIS DE CONSTRUCCIÓ D’UN EDIFICI NZIB

L’any 2005, els professors Kibert i Grosskopf del Centre de Construcció de la Universitat de Florida, van publicar un document [5] en el qual analitzaven la nova generació d’edificis verds, el que ells denominen Construcció Sostenible Radical i enumeraven els cinc factors que havia de complir un edifici verd:

1. Integració amb els ecosistemes i l’entorn.

Segons Kibert i Grosskopf, una de les estratègies que pot tenir major benefici a llarg termini en un edifici verd és la integració extensiva dels ecosistemes i paisatge amb els edificis.

L’ecosistema que envolta un edifici té el potencial d’impactar sobre les condicions climàtiques, de benestar, de subministrament d’aigua, de producció i generació de residus o de la qualitat ambiental.

2. Construcció amb criteris d’economia circular.

Un dels principals reptes de la construcció sostenible és aconseguir elevats graus de circularitat. Avui dia tan sols es recuperen al voltant del 30% dels materials de construcció d’un edifici al final del seu cicle de vida.

Aconseguir una bona gestió de la reutilització de materials, mantenint el material en circulació el màxim temps possible i recuperant-lo o reciclant-lo al final de la seva vida útil requereix una planificació des de l’inici de projecte.

A més, s’ha de valorar també el cicle de vida del propi material i la seva procedència local, que al llarg de la seva vida útil pot generar un elevat impacte en el seu entorn directe.

3. Aplicació d’estratègies de disseny passiu i energia renovable.

Si bé la normativa comença a requerir barems de control de funcionament eficient dels edificis, el disseny passiu en el qual es redueix la demanda energètica al mínim, i generant la resta mitjançant fonts renovables és una matèria en la qual queda molt recorregut i conscienciació.

Estratègies bàsiques de l’arquitectura bioclimàtica com són la bona orientació i captació solar, la protecció solar i ventilació creuada o l’ús de sistemes constructius que garanteixin la inèrcia -acumulació de temperatura- i el bon aïllament i estanquitat són premisses bàsiques a respectar.

4. Gestió de recursos hídrics.

La gestió d’aigua és una qüestió que cada vegada cobra més importància en el disseny d’entorns construïts. Existeix avui un risc real que tant el canvi climàtic com l’estrès al qual estan sotmesos els recursos hídrics a causa del creixement de la població amenacin el subministrament constant i de baix cost al qual estem acostumats als països industrialitzats i compliqui encara més la supervivència dels països en desenvolupament a causa de l’escassetat d’aigua potable.

A més, les xarxes de sanejament estan sobrecarregades i han de gestionar no només l’aigua residual d’ús domèstic sinó també l’aigua pluvial que no pot filtrar-se en un terreny cada vegada més sobrepavimentat.

És per aquest motiu que es fa patent la necessitat d’incloure la gestió dels recursos hídrics en el propi projecte, valorant les opcions d’autoabastament total o parcial, recuperació d’aigües grises, gestió d’aigües residuals i aprofitament o filtratge d’aigua de pluja.

Es tracta d’una part del projecte que s’ha d’abordar de forma integral unida al plantejament de l’estratègia d’implantació, bioclimàtica i del propi disseny, entenent els consums i aigües residuals que es generaran i incloent com a factor clau el consum de la vegetació.

5. Implementació de mesures de gestió de qualitat ambiental.

La denominada Qualitat Ambiental Interior (CAI) o Indoor Environmental Quality (IEQ) en la seva versió anglesa és un indicador molt important a l’hora de dissenyar espais que garanteixin la salut dels seus ocupants.

Segurament és un dels factors que més rellevància ha adquirit en l’àmbit de disseny d’espais arran de la pandèmia del COVID-19 en la qual tot el planeta es va veure obligat a entendre la qualitat dels espais que habitava i el benestar que li generava.

La Qualitat Ambiental Interior ve determinada per múltiples factors, com la humitat, la temperatura, l’electroclima o els contaminants emanats a l’aire (químics i biològics).

Aquesta qualitat pot veure’s afectada per factors del propi disseny i construcció (orientació, captació solar, obertures, qualitat dels sistemes constructius i resolució dels mateixos, sistemes de climatització, etc.) com per factors externs com l’entorn en el qual s’implanta l’edifici o els elements i acabats que instal·len els mateixos ocupants.

Aquests criteris base estan recollits d’una forma o altra en la majoria de certificacions d’edificació actuals i tots ells parteixen de la seva anàlisi al llarg del cicle de vida de l’edifici.

Una vegada hem definit els cinc criteris de disseny per reduir a zero l’impacte d’un edifici, hem d’avaluar l’èxit de les estratègies aplicades. Aquí és on apareixen multitud de certificacions independents de construcció. Certificacions com Leed, Breeam, Verde o Passivhaus, entre d’altres, són creades per entitats privades que auditen els entorns construïts atorgant una qualificació segons la consecució de certs criteris.

Encara que cadascuna estableix la seva pròpia metodologia, és possible agrupar els criteris d’avaluació en grups segons l’impacte que mesuren.

Factors que defineixen l’impacte d’un edifici NZIB:

1. ÚS DEL SÒL

2. BIODIVERSITAT

3. Gestió de recursos hídrics

4. POL·LUCIÓ I RESIDUS

5. EMISSIÓ DE GASOS D’EFECTE HIVERNACLE

6. QUALITAT DE L’AMBIENT INTERIOR

7. SALUT I BENESTAR

1 ÚS DEL SÒL

Quan parlem de l’ús del sòl en arquitectura, no hem de confondre’l amb la seva definició urbanística, en la qual els instruments de planificació territorial defineixen els diferents usos del sòl que es podran adoptar en cada zona.

En termes climàtics, l’ús del sòl o ‘land use’ fa referència a la utilització de la superfície de tots els terrenys urbanitzats i erms en un lloc específic, en un temps i espai determinats.

Aquest ús defineix les activitats humanes que estan directament relacionades amb la terra, aprofitant els seus recursos i inevitablement tenint un impacte en ells. I és que de manera implícita, tant els entorns construïts com els camps, pastures i assentaments, impliquen la gestió i modificació de l’entorn natural i la vida silvestre pròxima.

La reducció de l’impacte derivat de l’ús del sòl està recollida en nombroses normatives i lleis europees i, de fet, és un dels punts crítics esmentats en els últims informes de l’IPCC.

Un edifici té un impacte directe sobre el sòl per a) la mera existència del projecte que transforma el paisatge i l’entorn; b) la utilització dels recursos naturals disponibles i c) l’emissió de contaminants i residus en el seu entorn directe.

La terra, entesa com a suport base de la humanitat, ens proporciona menjar, aigua i sustenta els nostres ecosistemes. Avui dia, al voltant del 70% de la superfície terrestre no gelada està afectada d’una forma o una altra per les activitats humanes que, de mitjana, han elevat la temperatura de la superfície terrestre 1,5 graus des de l’última revolució industrial.

Les emissions del sistema mundial d’aliments i ús de la terra contribueixen amb el 21-37% de les emissions globals de Gasos d’Efecte Hivernacle -GEH- en l’actualitat i, malgrat que l’agricultura i la ramaderia són els principals impactes, l’ús del sòl i els residus generats per l’entorn construït són també impactes que alteren l’equilibri dels ecosistemes. [6] De fet, la reducció de les emissions com a conseqüència de les activitats que fan ús del sòl es recull en la declaració de l’Acord de París. L’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal, entre altres activitats amb impacte sobre sòl fèrtil, representen al voltant del 20% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. [7]

L’informe de l’IPCC de l’any 2019 destaca la necessitat de reduir les emissions del sector prenent accions urgents per reduir les emissions i aconseguir un ús de la terra resilient que no degradi la terra i millori la biodiversitat. [8]

A més, l’informe alerta del paper del canvi climàtic sobre la desertificació, la degradació del sòl, la gestió sostenible, la seguretat alimentària i els fluxos de gasos d’efecte hivernacle en els ecosistemes terrestres. És per això que la Comissió Europea declara ja el 2005 el terreny com el primer recurs escàs del planeta, aprofundint en les implicacions d’aquest fet en la diversitat del medi ambient. [9]

I és que els edificis afecten els ecosistemes de diverses formes i consumeixen terres agrícoles i aiguamolls o masses d’aigua, comprometent la vida silvestre i existent. La solució passa per integrar edificis en el context circumdant tant biòtic com abiòtic i conservar els recursos materials i de la terra a través d’un ús optimitzat del sòl.

A nivell europeu, la regulació que existeix en matèria d’ús del sòl és l’anomenada LULUCF, regulació per a l’ús del sòl i de la silvicultura per al 2021-2030, amb l’objectiu implícit d’assolir la neutralitat climàtica el 2050. Aquest document estableix un compromís vinculant perquè cada país de la Unió Europea garanteixi que les emissions procedents de l’ús de la terra es compensin amb una eliminació de CO₂ equivalent de l’atmosfera mitjançant accions en el sector, el que es coneix com la norma de «no dèbit». [10]

2 BIODIVERSITAT

La biodiversitat es defineix com la interacció entre l’ésser humà, la fauna i la flora; el sòl, l’aigua, l’aire, el clima i el paisatge i els béns materials i el patrimoni cultural.

La Cimera de la Terra celebrada per l’Organització de les Nacions Unides a Rio de Janeiro el 1992 va reconèixer la necessitat mundial de conciliar la preservació futura de la biodiversitat amb el progrés humà segons criteris de sostenibilitat.

D’aquesta trobada va sorgir el Conveni sobre la biodiversitat concebut com a eina pràctica per convertir aquests principis en realitat i signat per 150 líders polítics. [11]

Els projectes de construcció tenen el potencial d’impactar en els hàbitats naturals, afectant la vida silvestre i les espècies vegetals. El mateix sector és també un important consumidor de recursos, molts dels quals es produeixen o deriven en processos que al seu torn tenen un impacte en la biodiversitat. Per tant, és necessari prendre consciència perquè la construcció exerceixi un paper important en la protecció de llocs sensibles i la minimització dels danys a l’ecologia. A més, existeixen oportunitats no només per evitar l’impacte, sinó per millorar la biodiversitat mitjançant la creació d’hàbitats per a espècies autòctones com a part del projecte.

Així, resulta important valorar com un edifici transforma el seu entorn o s’hi implanta, i com afecta el seu cicle de vida a l’entorn amb conseqüències sobre la conservació de la natura, l’esgotament de la capa freàtica i la modificació del cabal dels rius, la contaminació de l’aire i l’aigua, els canvis en la fauna i la flora, entre d’altres.

L’afectació de tots aquests fenòmens no està restringida a l’emplaçament de l’edifici, sinó que pot estendre’s al llarg d’una àrea major a causa de la cadena de causa i efecte que produeix la intrínseca interrelació i interdependència entre éssers vius, els coneguts com a efectes externs.

3 Gestió de recursos hídrics

Se sol posar el foc en l’ús de recursos hídrics en el període de la vida útil d’un edifici, descuidant que també s’empra aigua durant la seva construcció i en la fabricació dels materials que el componen.

Un projecte pot afectar greument els recursos hídrics naturals del lloc. L’extracció d’aigua té a més una afectació sobre el consum energètic, per la qual cosa també participa de les emissions de carboni a l’atmosfera.

El camí cap a una gestió d’aigua sostenible, que utilitza, però no esgota ni empobreix la qualitat de la mateixa i la retorna al seu entorn en la mateixa o millor qualitat de com li arriba és un factor principal en l’adaptació a la construcció urbana cap a la resiliència al canvi climàtic. [13]

4 POL·LUCIÓ I RESIDUS

POL·LUCIÓ

La pol·lució és un concepte relacionat amb l’escala urbana en què els processos que es generen en els edificis, sobre tot industrials, són el principal problema.

A escala urbana, la pol·lució és una forma de contaminació originada per residus provinents de processos biològics o industrials. Es tracta d’un dany que no només afecta el medi ambient, sinó que també pot tenir greus efectes sobre la salut de la població.

És per aquest motiu que l’OMS denuncia que el 91% de la població mundial viu en llocs on els nivells de pol·lució excedeixen els límits marcats.

En l’alliberament d’aquestes substàncies nocives estan sobretot involucrats la majoria d’edificis industrials, que poden generar contaminants més enllà dels gasos d’efecte hivernacle. Aquests poden ser tant altres gasos contaminants com el CO o els derivats del nitrogen com el NO₂, un contaminant atmosfèric les fonts fonamentals del qual són les emissions de determinades indústries, però també el trànsit rodat i la combustió de calefaccions de carbó, actualment en desús.

D’altra banda, trobem les partícules en suspensió, que inhalem en respirar i la composició de les quals és molt variada i pot acumular contaminants de tota mena, alguns molt perillosos per a la salut. No obstant això, donada la dificultat de saber quines substàncies contenen, els experts les classifiquen segons la seva mida i en funció de com es comporten una vegada incorporades al nostre organisme a través de la respiració, sent més nocives com més petites són.

RESIDUS

D’entre tots els impactes ambientals produïts per un edifici al llarg del seu cicle de vida, un dels principals és el de generació de residus de la construcció durant el procés de fabricació dels materials, que es concentra just al final de la vida útil del mateix, durant la seva demolició. [14]

Aquesta situació fa que resulti més fàcil abordar el problema concentrant totes les forces en un determinat moment. Així, resulta imprescindible la gestió dels residus de demolició, sobre la qual existeix un Protocol de gestió de residus de construcció i demolició a la UE de 2016. [15]

Una de les majors dificultats a l’hora de reciclar i reutilitzar residus de construcció i demolició a Europa és la falta de confiança en la qualitat dels materials reciclats procedents d’aquestes activitats, un error conceptual que la Comissió Europea es proposa resoldre.

Les mesures proposades plantegen assolir l’objectiu de reciclatge del 70% dels residus de construcció i demolició el 2020, tancant així el cicle de vida de gran part dels productes mitjançant l’augment del reciclatge i la reutilització. A nivell espanyol, s’està treballant en una llei que desincentivi l’abocament en abocadors, fent que resulti més car fer-ho malament que bé, és a dir, apostar per una demolició integral o selectiva.

Posant el foc en la fase d’ús de l’edifici, resulta important valorar també els residus generats pels usuaris que hi viuen i la seva voluntat de reduir-los en relació als principis dels edificis NZIB. La filosofia de la casa de residu zero estableix una piràmide de les 5 R que es duu a terme per ordre jeràrquic amb l’objectiu d’evitar generar residus domèstics. Els punts per ordre són els següents: rebutjar l’innecessari, reduir el que necessitem i no podem rebutjar, reutilitzar el que consumim, reciclar i compostar la resta.

El 2018 s’estableix una actualització de la Directiva Europea sobre la gestió de residus, que comprèn un punt molt rellevant que estableix un nou objectiu de reciclatge de residus a nivell municipal. Amb data límit 2025, exigeix que es recicli com a mínim un 55% dels residus municipals en pes. Aquest objectiu ascendirà al 60% per al 2030 i al 65% per al 2035.

Analitza prèviament que existeixen grans diferències entre els Estats membres pel que fa als seus resultats en la gestió de residus, sobretot pel que fa al reciclatge de residus municipals. A la llum dels índexs mitjans de progressió anual dels Estats membres durant els últims quinze anys, el compliment d’aquests objectius exigiria a aquests estats membres augmentar la seva capacitat de reciclatge a nivells molt superiors a les seves mitjanes anteriors.

A més, els estats membres han d’aspirar a assolir un objectiu indicatiu de reducció dels residus alimentaris a escala de la Unió del 30% per al 2025 i del 50% per al 2030. D’altra banda, com a molt tard l’1 de gener de 2025 s’ha d’establir una recollida separada de residus tèxtils i perillosos d’origen domèstic. [16]

Per assolir aquest objectiu, una de les accions que inclou el Pla pel Clima és el desplegament de sistemes individualitzats de recollida de residus domèstics i comercials en ciutats o municipis. La recollida selectiva porta a porta consisteix a lliurar els residus ben separats davant la porta de casa seguint un calendari preestablert per a cada fracció.

Amb un model porta a porta es pot fer la recollida de totes les fraccions domèstiques (resta, orgànica, vidre, envasos i paper i cartró) o només la recollida d’algunes fraccions i mantenir alguns contenidors a la via pública. La pràctica ha demostrat que es tracta d’un sistema que millora el resultat de recollida selectiva, arribant a resultats d’entre el 60 i el 80%, fomentant la coresponsabilització de la gestió per part dels usuaris en evitar l’anonimat del lliurament dels residus.

5 EMISSIÓ DE GASOS D’EFECTE HIVERNACLE

Amb l’aparició de l’obligatorietat de construcció d’Edificis NZEB (Nearly Zero Energy Buildings) l’any 2020, es pretén regular i reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en tot el cicle de vida d’un edifici.

EMISSIONS DERIVADES DELS MATERIALS

Mentre la definició de NZEB té únicament en compte l’anomenat carboni operacional, és a dir, el carboni que es consumeix durant la vida útil de l’edifici, el concepte NZIB afegeix la comptabilització del carboni incorporat, provinent del cicle de vida dels materials de construcció i que està present pràcticament en el mateix percentatge que el carboni operacional -derivat de la fase d’ús-.

Aquí entren en joc les Declaracions Ambientals del Producte (DAP), un document que té com a finalitat aportar informació quantitativa dels impactes ambientals que comporta aquest producte al llarg del seu cicle de vida. En aquest sentit, les DAP calculen els kg de CO₂ equivalents al llarg de la cadena de producció dels materials de construcció, és a dir, la seva petjada de carboni. Aquestes estan cada vegada més presents entre els proveïdors, però la normativa europea encara no les estableix com a obligatòries.

És per això que hem de prestar especial atenció al cicle de vida d’aquests elements i les seves implicacions més enllà de les seves emissions, imprescindible per a una construcció respectuosa amb els ecosistemes existents. Seguint els principis de l’ economia circular, cal aconseguir tancar el cicle de vida dels materials, deixant de distingir entre renovable i no renovable en entendre els materials com a permanents, és a dir, que circulen en un circuit tancat que William McDonough anomena filosofia de cradle to cradle, és a dir, ‘del bressol al bressol’.

Amb tot, és necessari apostar per materials de baix impacte ambiental, especialment locals, ja que mai cal anar molt lluny per trobar oferta variada i de qualitat. [17]

De fet, els únics materials renovables i naturals són materials com la fusta o el bambú, i amb aquest últim cal tenir cura ja que de moment a Europa es produeix de manera molt anecdòtica, per la qual cosa acaba provenint pràcticament tot d’Àsia, amb la conseqüent i innecessària petjada de carboni derivada del transport. En el cas de la fusta existeixen les certificacions PEFC i FSC, que demostren que la gestió dels boscos és sostenible i es duu a terme una necessària cadena de custòdia, en la qual per cada arbre talat se’n planta un de nou.

Si parlem del carboni incorporat en un edifici, aquest es manté estable al llarg de la vida útil del parc edificatori ja construït, per la qual cosa cobra major importància reduir-lo. És per això que té sentit que amb cada reforma es duguin a terme estratègies de reducció del carboni incorporat. Recentment estan apareixent les anomenades tecnologies de sequestre de carboni, que pretenen compensar la petjada de carboni mitjançant la captura i emmagatzematge de CO₂. [18]

EMISSIONS DERIVADES DE LA DEMANDA ENERGÈTICA

Així i tot, aquestes noves tecnologies no han de substituir la urgent necessitat de deixar d’emetre carboni, reduir el carboni incorporat en operacions de rehabilitació i reforma i prestar atenció a la resta de gasos contaminants d’efecte hivernacle (GEH) com el metà, que resulta 28 vegades més contaminant que el CO₂.

Per això, és necessari minimitzar al màxim la necessitat d’aportació energètica en el camp edificat, reduint en primer lloc la demanda, que ajuda a reduir l’energia produïda, així com les emissions. Això es duu a terme a través d’estratègies passives, com l’orientació solar, l’aïllament tèrmic, l’absència de ponts tèrmics, la inèrcia tèrmica, la ventilació i l’hermeticitat.

L’elecció de determinats sistemes de construcció també té implicacions directes en l’impacte ecològic i emissions de gasos d’efecte hivernacle d’un edifici. Els processos de prefabricació solen ser més eficients: aconsegueixen evitar al màxim la mèrdua, – residus de material generats durant la construcció – i solen ser sistemes en sec, per la qual cosa permeten una major facilitat de desmuntatge i reutilització i resoldre millor els detalls constructius – important a l’hora d’evitar ponts tèrmics per reduir la demanda energètica de l’edifici.

Una vegada reduïda aquesta, cal pensar la millor manera d’obtenir energia per a l’edifici, que es transformarà de recursos naturals. Per això la mínima aportació energètica restant haurà de ser la més eficient i provenir d’energies renovables, responent a la definició d’ edifici NZEB. L’important és entendre que aquest ús de fonts energètiques renovables no tindria prou potència si no s’haguessin dut a terme els passos previs per reduir al màxim la demanda. La solució passa per reduir abans que aportar seguint antigues lògiques de consum.

Per tot això, el marc normatiu de la UE posa en vigor el 2010 una Directiva relativa a l’eficiència energètica dels edificis, sota el títol Energy Performance of Buildings Directive, que estableix el final de 2020 com a data límit perquè tota nova edificació hagi de ser NZEB. S’estableix a més un objectiu a llarg termini en què tots els edificis siguin Net Zero Energy Buildings, és a dir, de consum zero, per al 2050. [19]

La qüestió subjacent és com quantifica cada país els seus criteris per considerar un edifici sota l’etiqueta NZEB, que en el cas d’Espanya venen determinats pel Codi Tècnic de l’Edificació (CTE), concretament l’apartat d’Estalvi d’Energia. [20]

Per la seva estreta relació amb l’emissió de carboni, la reducció de la demanda energètica resulta un dels camps en els quals més èmfasi ha posat la comunitat europea. Això es comprova repassant la legislació vigent sobre els edificis NZEB, que no només és d’obligat compliment, sinó que requereix específicament una quantificació que resulta tan útil a l’hora de comparar, a diferència de quan ens basem en objectius o conceptes abstractes.

EMISSIONS DERIVADES DEL TRANSPORT

D’altra banda, com en el cas de la pol·lució, la reducció de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle derivada del transport es pot evitar no només en la fase de fabricació de materials o construcció de l’edifici, sinó durant l’etapa d’ús per part dels usuaris de l’edifici NZIB, el mode de vida i els costums dels quals també formen part del seu cost operatiu.

La dependència mundial del transport en combustibles fòssils és enorme, incloent-hi el transport de mercaderies i el transport privat. Com a usuaris, està a la nostra mà minimitzar aquest segon. El 2010 més del 53% del consum mundial de petroli primari es va utilitzar per al 94% de la demanda total d’energia per al transport. El 2014, aproximadament la quarta part de les emissions totals de GEH a la UE tenien el seu origen en el transport. Els vehicles particulars van contribuir un 44% a les emissions en el sector del transport i els vehicles pesants i els autobusos van representar un 18% addicional. [21]

És cert que, com succeeix en el cas d’altres fenòmens contaminants, el transport serà cada vegada més eficient i permetrà un major ús d’energia provinent de fonts renovables. No obstant això, l’objectiu inicial ha de ser reduir al màxim la seva necessitat, evitant per complet la dependència del transport privat. I això passa per generar ciutats més accessibles prioritzant el valor del que és local, que implicarà una menor necessitat de desplaçament, però a més aporta un valor afegit que és el de l’arrelament a l’entorn i sentiment de pertinença. Combatre la falta de serveis públics o xarxa de transport públic en barris o municipis, fomentar la mobilitat verda com els carrils bici, la mobilitat compartida o car-sharing, implementar la possibilitat de teletreballar o tenir un espai de coworking en el mateix edifici en què vivim, són algunes mesures de revalorització local.

De fet, existeixen quatre opcions de mitigació potencials per reduir les emissions de GEH derivades del transport personal. La primera consisteix a evitar viatges innecessaris mitjançant la densificació i la zonificació mixta de les ciutats. La segona és l’elecció de modes de transport més eficients, com passar del cotxe privat al transport públic, a peu o la bicicleta. També és possible millorar l’eficiència del rendiment dels avions, trens, vaixells, vehicles de carretera i motors per part dels fabricants o donar lloc a una menor demanda de combustible. En última instància, l’inevitable ús de combustibles pot ser a base de biocombustibles sostenibles o electricitat produïda a base d’energies renovables.

La descarbonització del sector del transport és un repte per a molts països, però si es desenvolupen polítiques ben dissenyades que incorporin una combinació de disseny i modificació de les infraestructures, avenços tecnològics i mesures de comportament, es poden obtenir beneficis conjunts i d’una estratègia rendible. [22]