Materials
Fases d’una obra de construcció
La construcció d’un edifici implica una inversió significativa i un procés que pot durar mesos o fins i tot anys. Durant aquest temps se succeeixen diferents etapes de l’obra de construcció, la durada i l’èxit de les quals dependran de la gestió del constructor, el sistema constructiu utilitzat i els terminis establerts.
Per conèixer les fases d’una obra de construcció cal entrar en detall en cadascuna d’elles per intentar desgranar-ne la complexitat i entendre els riscos associats. D’aquesta manera, podrem avaluar la millor opció d’execució d’una obra, considerant la seguretat, el control de costos i els terminis de construcció.
FASES PRÈVIES A L’OBRA DE CONSTRUCCIÓ D’UN EDIFICI
Abans d’arribar a la fase de construcció passem per diferents etapes que ens permetran obtenir un projecte d’arquitectura en detall, aprovat pel col·legi d’arquitectes i amb una llicència d’obres apta per iniciar-ne la construcció.
FASES D’UN PROJECTE D’ARQUITECTURA
La construcció d’un edifici constitueix una de les etapes fonamentals en un projecte d’arquitectura. Tot comença amb l’avaluació de la viabilitat del projecte, passant per la definició del projecte complet, per acabar sol·licitant una llicència d’obra i finalment dur a terme l’execució de l’obra d’un edifici.
Vegem cadascuna d’elles en detall:
Estudi de la viabilitat d’un projecte
En emprendre un projecte de construcció, igual que qualsevol altre projecte, cal realitzar un estudi previ que avaluï la inversió total i la seva amortització. Aquesta anàlisi és especialment habitual en projectes d’edificis d’oficines o promocions residencials. En el cas de la construcció d’habitatges unifamiliars, la viabilitat pot avaluar-se mitjançant la comparació amb l’adquisició d’un habitatge de segona mà o el càlcul de l’amortització de la hipoteca en relació amb la inversió en lloguer mensual.
Avantprojecte
L’avantprojecte és el punt de partida essencial per al desenvolupament d’una construcció. Constitueix una fase creativa en què es du a terme l’estudi de l’entorn i es plantegen les primeres propostes mitjançant plànols i maquetes, que poden ser modificats en etapes posteriors del projecte.
El projecte bàsic
El projecte bàsic assoleix un grau més d’aprofundiment respecte a l’avantprojecte, ja que defineix amb més precisió les característiques generals de l’obra mitjançant la justificació de solucions concretes. Això permet obtenir una concepció general de l’edifici i l’obtenció de la llicència d’obra.
El projecte executiu
El projecte executiu entra més en detall i comprèn tota la documentació necessària per a la posada en obra del projecte. És una descripció detallada que abasta el desenvolupament constructiu en tots els seus aspectes, fonamentacions, estructura i instal·lacions, calculats i dissenyats complint amb la normativa vigent, per la qual cosa la precisió resulta crucial.
Gestió de visat i llicència d’obres
Per iniciar els tràmits de sol·licitud de llicència d’obres, tant el projecte bàsic com el projecte executiu han d’obtenir el certificat de visat del Col·legi d’Arquitectes. Un cop obtinguda la llicència d’obra, es procedeix a la direcció de l’obra i al seu respectiu seguiment per garantir-ne la correcta execució.
Direcció d’obra
En aquesta etapa es construeix el projecte per fases seguint la documentació presentada. Caldrà disposar de la figura del director d’obra, que sol coincidir amb l’arquitecte responsable del disseny del projecte.
La direcció d’obra, també coneguda com a direcció facultativa, és el conjunt de professionals que s’encarreguen de supervisar i assegurar la correcta execució de l’obra. A Espanya, d’acord amb la Llei d’Ordenació de l’Edificació, la direcció facultativa està integrada pel director d’obra (DO), el director d’execució d’obra (DEO) i el coordinador de seguretat i salut (CSS).
La figura del director d’obra pot ser exercida per un arquitecte o per un arquitecte tècnic, depenent de qui hagi redactat el projecte. Tant el director d’obra com el director d’execució d’obra tenen la responsabilitat d’assegurar una bona execució del projecte. No obstant això, els seus rols difereixen pel que fa als seus enfocaments: el director d’obra s’ocupa del desenvolupament estètic, tècnic, urbanístic i mediambiental, mentre que el director d’execució se centra en el control de qualitat i quantitat. Així, el DEO revisa el projecte executiu, des de les fonamentacions fins als acabats, i juntament amb l’arquitecte, realitza els replantejaments necessaris en cada fase de l’obra.
La Llei d’Ordenació de l’Edificació (LOE) recull regles específiques que determinen les responsabilitats d’aquests professionals. D’acord amb això, es determinen els riscos que cada agent assumeix segons la seva activitat, ja que durant el procés de construcció poden sorgir danys en l’edificació o a tercers que han d’estar coberts per una assegurança.
Entre les assegurances disponibles cal destacar l’assegurança a tot risc en construcció, que cobreix tots els danys materials a l’edificació causats per accidents i imprevistos. Així mateix, és important disposar de l’assegurança decenal, d’afiançament de quantitats anticipades i de l’assegurança de responsabilitat civil. [1]
AGENTS QUE INTERVENEN EN LA FASE DE CONSTRUCCIÓ D’UN EDIFICI
Al llarg del procés projectual intervenen diversos agents a més de l’arquitecte, a causa de la gran complexitat que comporta. En primer lloc, el promotor és qui encarrega el projecte i proporciona tota la informació prèvia a l’arquitecte, qui serà l’encarregat principal de dissenyar un edifici adequat a les necessitats del client.
Posteriorment, en l’etapa del projecte executiu, cobra rellevància el paper de l’arquitecte tècnic, qui dirigirà l’obra en construcció. Així mateix, hi participen altres professionals especialitzats com enginyers en eficiència energètica, enginyers d’instal·lacions, estructuristes, geòlegs i topògrafs, cadascun aportant el seu enfocament en les diferents fases de la construcció. Igualment, la constructora té un paper fonamental en encarregar-se de la construcció de l’edifici.
En projectes de gran magnitud, és vital disposar de la figura del Project Manager, una persona que dirigeix, coordina i gestiona el projecte de principi a fi, assegurant una execució eficient i ordenada.
Per dur a terme aquest procés, és essencial complir amb el marc normatiu establert per la Llei d’Ordenació de l’Edificació (LOE), que defineix els requisits bàsics de l’edificació relacionats amb la funcionalitat, accessibilitat, seguretat i habitabilitat dels edificis. [2] Aquests requisits es desenvolupen en profunditat en el Codi Tècnic de l’Edificació (CTE). A més de complir amb aquestes normatives, és imprescindible obtenir el visat del col·legi d’arquitectes per dur a terme el projecte. [3]
FASES DEL PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ
El procés de construcció es divideix en deu fases que se segueixen a nivell general en qualsevol construcció, encara que poden ser de més o menys complexitat segons el tipus d’edifici o situació en què es trobi, i són les següents:
Fase 1. Preparació del terreny.
Fase 2. Moviment de terres.
Fase 3. Fonamentació i contenció de terres.
Fase 4. Estructura.
Fase 5. Tancaments i fusteries.
Fase 6. Aïllament.
Fase 7. Instal·lacions.
Fase 8. Acabats.
Fase 9. Espais exteriors.
Durant cadascuna d’aquestes fases, es procedeix segons la documentació proporcionada en el projecte d’execució i en concordança amb els criteris, sistemes i materials que s’especifiquen en ell.
FASE 1. PREPARACIÓ DEL TERRENY
Abans de realitzar una edificació, s’ha de comprovar que el terreny en qüestió sigui apte i presenti les propietats necessàries per a la seva ocupació. Per això, cal dur a terme diversos estudis previs realitzats per geòlegs i topògrafs.
El terreny té un impacte significatiu en l’edificació, ja que existeixen diferents tipus de sòl, com sòls rocosos, granulars, coherents i deficients, els quals influeixen en la fonamentació i l’estructura del projecte. És essencial que el disseny del projecte s’adapti i s’adeqüi al tipus de sòl per assegurar-ne el correcte funcionament i durabilitat.
TIPUS DE SÒL SEGONS LA SEVA RESISTÈNCIA
Els sòls rocosos es caracteritzen per la seva alta resistència i poca deformació. Segons la normativa vigent del CTE s’han d’explorar en una profunditat de 2 m + 0,3 m multiplicats pel nombre de plantes a fonamentar, a causa del fet que poden presentar discontinuïtats, fissures o altres irregularitats perjudicials per a l’edificació.
D’altra banda, els sòls es diferencien de les roques en què estan compostos per partícules que poden desagregar-se. Hi ha dos tipus principals: els sòls granulars, compostos per sorres i graves, i els sòls coherents, compostos per llims i argiles. Es diferencien en la mesura de les partícules que els componen, sent més grans en els granulars que en els coherents. Això comporta que els sòls granulars tinguin una major densitat i menys compressibilitat, la qual cosa provoca assentaments ràpids. D’altra banda, els sòls coherents presenten una major plasticitat, la qual cosa es tradueix en assentaments més lents.
En qualsevol dels tres casos, el sòl pot ser fonamentat i, per tant, ser apte per a l’edificació. No obstant això, això no passa quan el sòl és deficient, com el seu propi nom indica. Els sòls deficients, incloent-hi sòls orgànics, farciments naturals o artificials i fangs inorgànics, no compleixen els requisits necessaris per ser edificables.
ESTUDI GEOTÈCNIC I TOPOGRÀFIC
Per conèixer el tipus de terreny i optimitzar la construcció es duen a terme dos estudis fonamentals: el geotècnic i el topogràfic.
L’estudi geotècnic recull informació quantificada de les característiques del terreny, la qual cosa permet el seu reconeixement i classificació. Aquesta informació, juntament amb les dades proporcionades per l’arquitecte sobre l’edifici, permet redimensionar o replantejar de manera més adequada la projecció de la fonamentació i els murs de contenció. [5]
Per això, es realitza una campanya de reconeixement en diversos punts de la parcel·la, variant la profunditat segons la fonamentació prevista en el projecte. Es duen a terme assaigs de camp i s’extreuen mostres per realitzar assaigs de laboratori posteriors.
D’altra banda, l’estudi topogràfic defineix amb precisió algunes característiques del terreny com l’elevació i les cotes mitjançant plànols i representacions gràfiques del terreny. Aquest aixecament topogràfic s’acompanya amb mesuraments de distàncies, elevacions o direccions que permeten ubicar el projecte i evitar errors de construcció.
La informació recopilada mitjançant l’estudi geotècnic i els perfils topogràfics proporciona els valors del terreny necessaris per adequar el projecte al lloc i inclou un informe sobre els fonaments recomanats. També aporta altres recomanacions constructives i indicacions de treball complementàries.
Ambdós estudis es realitzen abans de l’inici del projecte tècnic, però cal tenir-los disponibles en iniciar l’obra per compartir i valorar la millor solució d’execució. Els passos que se segueixen en aquesta primera fase són la neteja de l’àrea on se situarà la construcció i la nivelació del terreny.
NETEJA I DESBROSSAMENT
La neteja del terreny té com a objectiu desembullar l’àrea de treball designada de qualsevol material o element indesitjable.
Per això, en primer lloc, s’ha de retirar qualsevol runa o resta de construccions anteriors, així com la capa vegetal formada per herbes o arbustos. En alguns casos, fins i tot caldrà la tala d’arbres i extracció de les seves arrels. No obstant això, sempre que sigui possible, és preferible seleccionar aquells arbres que puguin ser salvats o reubicats en el terreny.
Actualment, existeix una creixent tendència cap a projectes respectuosos amb l’entorn natural, optant per construccions que es recolzin en pocs punts, que preservin els arbres existents o els replantin en diferents ubicacions. L’arquitectura regenerativa i integrada en el paisatge busca reduir al mínim l’impacte sobre el terreny i l’entorn natural, mostrant un compromís amb la preservació de la biosfera.
NIVELACIÓ
Establir el nivell d’obra és una tasca crucial que s’ha de realitzar al principi del projecte per fixar el nivell de la planta baixa. Amb vistes a evitar possibles problemes d’inundació de la planta baixa o aparició d’humitats en els murs, el nivell marcat ha de quedar per sobre del nivell del terreny. A més, en cas que la parcel·la sigui adjacent al carrer, el nivell de la planta baixa també s’ha de situar per sobre del nivell de la vorera.
A partir del nivell de la planta baixa, que es pren com a cota 0.00, es determinaran els altres nivells d’obra i es durà a terme un replantejament aprovat per la Direcció d’Obra. Aquest pas és essencial per garantir la correcta execució del projecte i prevenir problemes futurs relacionats amb l’elevació de la construcció respecte al terreny circumdant.
FASE 2. MOVIMENT DE TERRES
Aquesta fase abasta totes aquelles activitats que fan referència al moviment de terres, és a dir, incloent-hi excavacions i farciments, càrrega de material, transport, descàrrega, distribució i compactació de terres. En projectes de petita magnitud, l’excavació pot realitzar-se a mà amb pales, la qual cosa implica un menor impacte ambiental en evitar l’ús de maquinària pesada.
No obstant això, en la majoria dels casos, per la magnitud i complexitat dels projectes, s’empra maquinària pesada com retroexcavadores, excavadores hidràuliques, tractors, carregadors frontals, corrons o motoanivelladores.
Les característiques de l’excavació depenen del tipus de projecte, el terreny i les fonamentacions previstes. L’estudi geotècnic previ permet estimar la magnitud i complexitat de l’excavació en proporcionar informació sobre el terreny.
Existeixen dos tipus principals d’excavacions: per a explanació i per a fonamentació. Les excavacions per a explanació tenen el propòsit d’uniformitzar i nivelar el terreny d’arrencada de l’edificació i inclouen moviments de terra com desmunt, buidat i terraplenat.
– Desmunt: moviment de terres que es troben per sobre de la rasant del pla d’arrencada de l’edificació.
– Buidat: extracció de terra quan el pla d’arrencada es troba per sota del nivell del terreny.
– Terraplenat: farciment de terra per portar al mateix nivell el terreny que es troba per sota del pla d’arrencada de l’edificació.
La humitat del terreny pot condicionar l’excavació. Segons la presència d’aigua les excavacions poden classificar-se en: sec quan el terreny no presenta humitat, material saturat quan el terreny ha estat exposat directament a l’aigua, i presència d’aigua quan el nivell freàtic afecta l’excavació. Si l’excavació arriba al nivell freàtic, cal bombar l’aigua fora de l’excavació.
D’altra banda, es tracta d’una fase que pot generar molts residus i un impacte significatiu a causa del moviment de terres. No obstant això, és possible reutilitzar les terres extretes en el propi terreny per minimitzar el desaprofitament.
– Excavacions per a fonamentació
Les excavacions per a fonamentació es realitzen mitjançant ceps, que són excavacions lineals on es col·locarà posteriorment la fonamentació. Per realitzar aquestes excavacions, s’afluixa la terra i s’extreu seguint les guies marcades que defineixen la forma i dimensions del cep necessari per a la fonamentació prevista. Aquests dos passos es repeteixen fins a assolir el terreny ferm que evitarà assentaments no desitjats.
És crucial que el fons de l’excavació estigui net i anivellat per garantir una base sòlida per a la fonamentació. Per això, es procedeix a abocar formigó de neteja o farciment immediatament després de l’excavació, amb un gruix d’almenys 10 cm. Això ajuda a mantenir les condicions adequades del terreny i proporciona una base adequada per a la fonamentació de l’edifici. [5]