Els 9 principis de l’arquitectura sostenible

En aquest article ens centrem a definir en detall un dels adjectius més importants de l’arquitectura i que ha de guiar el camí del sector en els propers anys: la sostenibilitat de l’arquitectura.

En arquitectura, la sostenibilitat s’ha d’abordar des d’una perspectiva global, que inclogui totes les fases del procés de construcció i ús de l’edifici i cadascun dels recursos que el componen i mantenen en funcionament, ja sigui de forma directa o indirecta.

Així, el primer concepte que hem d’abordar quan parlem d’arquitectura sostenible és la valoració del cicle de vida complet de l’edifici des de la producció de les matèries primeres que el componen, passant pel seu transport i transformació, posada en obra, vida útil i desmantellament.

QUÈ ÉS EL CICLE DE VIDA D’UN EDIFICI?

En arquitectura, l’ACV -Anàlisi de Cicle de Vida- fa referència al conjunt de tècniques que determinen els impactes ambientals associats a un edifici des del moment en què es concep fins al final de la seva vida útil.

L’ACV considera cadascuna de les etapes de manera que es puguin detectar els processos o productes que generen un major impacte sobre el medi ambient o les persones i considerant així les opcions de regulació o millora amb l’objectiu de reduir la petjada ecològica d’un edifici.

La metodologia d’avaluació ambiental de l’ACV es troba regulada en la Normativa Internacional de Gestió Ambiental ISO 14040, vigent des del 2006. [1]

La ISO14040 defineix 6 fases que constitueixen el cicle de vida d’un edifici:

1. Extracció

La primera etapa del cicle de vida d’un edifici es caracteritza per l’extracció i processament de les matèries primeres procedents del medi natural, incloent-hi igualment l’aportació d’energia necessària per dur a terme aquesta activitat.

2. Fabricació

La matèria primera passa per un procés de producció pel qual adquireix la forma del producte desitjat.

3. Transport

Les peces es transporten i distribueixen fins a l’obra. Per això, es requereixen infraestructures de transport que s’adaptin tant a la mida del producte com a la distància entre el centre de producció i l’entrada de la posada en obra.

4. Posada en obra

La posada en obra es tracta del conjunt de processos constructius posats en marxa per a la materialització de l’edifici. Es dóna per finalitzada aquesta etapa un cop l’edifici està llest per ser utilitzat.

5. Vida útil

La vida útil de les edificacions té en compte el temps de durada i utilització des del moment en què s’inicia la seva ocupació fins que aquest deixa de funcionar adequadament o ja no és possible utilitzar-lo per a la funció per a la qual va ser concebut sense possibilitat d’adaptació o transformació. Aquest interval comprèn el seu ús, manteniment i possibles reparacions.

6. Desmantellament

Un cop arribat al final de la vida útil, l’edifici passa a convertir-se en un conjunt de residus dels quals desfer-se.

El desmantellament, idealment i seguint els principis de l’economia circular, s’hauria de realitzar de manera que es puguin reaprofitar, reutilitzar, reciclar o retornar a la terra cadascun dels elements que el componen, tancant d’aquesta manera el cicle de vida.

ECONOMIA CIRCULAR

Com hem vist, l’avaluació del cicle de vida d’un edifici va estretament lligada al concepte d’economia circular.

L’esgotament de recursos primaris, el canvi climàtic i la pèrdua de la biodiversitat del planeta són algunes de les conseqüències directes del sistema econòmic lineal actual. Es tracta d’una concepció basada en produir, utilitzar i descartar, sense tenir en compte les conseqüències mediambientals generades per la producció de materials destinats a ser utilitzats i descartats com a residus al final de la seva vida útil sense tenir en compte que es tracta de recursos limitats.

Com a resposta a aquesta ineficient gestió de recursos i residus, sorgeix l’economia circular.

L’economia circular és un sistema restauratiu que contribueix a la neutralitat climàtica. Es recolza en 3 conceptes base: durabilitat, reparabilitat i separabilitat, de manera que un producte es pugui mantenir en circulació el màxim temps possible.

D’aquesta manera, l’estructura lineal convencional basada en la seqüència extreure, fabricar, usar i llençar passa a convertir-se en un cicle tancat de fabricar, usar, recuperar, usar.

Aplicat a l’edificació, l’economia circular es basa en l’aprofitament cíclic dels recursos, l’ús de materials recuperables, reutilitzables, reciclats o reciclables i mètodes constructius més senzills que requereixin un consum d’energia nul o gairebé nul. [2]

LA SOSTENIBILITAT I L’IMPACTE DE L’ARQUITECTURA

Aplicada al camp de l’arquitectura, la sostenibilitat adquireix diferents escales: l’escala territorial, l’escala urbana i l’entorn edificat.

Sostenibilitat en la planificació territorial

En un període de crisi ambiental, els sistemes de planificació territorial han introduït criteris i determinacions que ens portin cap a un desenvolupament territorial més sostenible, a un model més respectuós amb la vida de les persones i dels ecosistemes. Per tant, el desenvolupament territorial sostenible s’ha convertit, en els últims anys, en un dels principals rectors de plans territorials a escala europea. [3]

La vinculació entre desenvolupament sostenible i ordenació del territori sorgeix com a resposta a la necessitat de frenar les conseqüències mediambientals negatives del creixement econòmic del món globalitzat actual. S’entén com la capacitat del territori a desenvolupar-se d’acord amb els trets ambientals del medi on es plantegen canvis d’ús del sòl, incloent-hi no solament qüestions del medi físic, sinó també aspectes socioeconòmics i culturals. [4]

Sostenibilitat urbana

Entenem per entorn urbà el resultat de la intervenció de l’home en el medi físic. Es tracta del conjunt de serveis públics o privats, equipaments i infraestructures que conformen el teixit urbà.

Quan parlem de sostenibilitat urbana, fem referència a la recerca del desenvolupament d’un medi urbà que no degradi l’entorn urbà, és a dir, que generi el menor impacte en aquest mateix i equilibri les necessitats ambientals, socials i ecològiques.

Protegir el paisatge natural, preservar el patrimoni edificat, fomentar la qualitat dels espais públics, reduir el consum d’aigua i energia, minimitzar l’impacte dels materials de construcció i/o reduir els residus generats són, entre d’altres, alguns dels criteris que s’estableixen per regular i assegurar la sostenibilitat urbana. [5]

Disseny d’entorns urbans sostenibles: La permacultura

La permacultura es presenta com una sèrie de principis que respecten i s’integren en l’ecosistema natural. També coneguda com a «agricultura permanent», es basa en dissenyar entorns urbans sostenibles que tinguin com a objectiu crear sistemes autosuficients, ecològicament sostenibles, econòmicament viables, que no explotin ni contaminin.

Per dur a terme aquestes idees, s’estableixen 3 principis ètics bàsics: la cura de la Terra, la cura de les persones i el repartiment just dels residus.

Sostenibilitat de l’entorn edificat

L’última de les escales de la sostenibilitat en arquitectura és l’entorn construït que engloba totes les tipologies edificatòries: industrial, serveis, oficines, residencial, oci, etc.

En els últims anys, arran de la necessitat de mesurar l’impacte dels béns i serveis que la societat genera, s’ha desenvolupat la metodologia de l’Anàlisi de Cicle de Vida –ACV– que, aplicat a l’entorn construït, avalua les repercussions positives i negatives sobre l’entorn i les persones d’un edifici.

El cicle de vida comença durant la concepció d’un edifici, passant per tot el procés productiu de les matèries primeres que el componen, el propi procés de construcció, l’ús i manteniment i el desmantellament o renovació al final de la seva vida útil.

En cadascuna d’aquestes fases, es genera un impacte de major o menor repercussió sobre l’entorn planetari i sobre els éssers vius. Per aquest motiu, l’arquitectura sostenible està estretament lligada al concepte d’impacte nul.

L’impacte nul és la forma d’expressar que la repercussió d’un edifici sobre l’entorn en el qual s’implanta és sostenible, de manera que malgrat haver implementat una construcció en un entorn natural no edificat, la seva repercussió sobre aquest respecta les seves condicions inicials, fent un ús responsable del sòl, integrant-se en el paisatge i l’entorn i sense alterar la qualitat dels ecosistemes que el componen.

Aquest impacte es mesura a escala local, en el lloc en què s’implanta l’edifici, però també a escala global considerant impactes que es computen en el total dels danys al medi ambient com pot ser l’afectació sobre matèries primeres o recursos planetaris no renovables, les emissions de gasos d’efecte hivernacle -GEH- o l’alteració del cicle natural de l’aigua i consum de recursos hídrics, entre d’altres.

La sostenibilitat d’un edifici en relació amb el seu impacte sobre el medi ambient i les persones

La llista completa d’impactes d’un entorn construït ha estat recentment catalogada en el marc LEVEL(s) de la Unió Europea, una metodologia d’aplicació voluntària amb l’objectiu de preparar les futures directives de regulació d’impacte dels edificis al continent.

A més, existeixen nombroses certificacions d’edificació privades desenvolupades per empreses o institucions independents que segueixen també diferents mètodes d’avaluació d’impacte d’un edifici.

Els impactes més rellevants de l’entorn construït són:

1. Ús de sòl

En termes climàtics, el ‘land use’ fa referència a la utilització de la superfície de tots els terrenys urbanitzats i erms, sobre la qual els edificis tenen un gran impacte per la seva transformació del paisatge, la utilització de recursos naturals i l’emissió de contaminants i residus en el seu entorn.

2. Biodiversitat

La biodiversitat es defineix com la interacció entre l’ésser humà, la fauna i la flora; el sòl, l’aigua, l’aire, el clima i el paisatge i els béns materials i el patrimoni cultural. La conciliació entre la preservació futura de la biodiversitat amb el progrés humà segons criteris de sostenibilitat és imprescindible.

3. Gestió de recursos hídrics

Se sol posar el focus en l’ús d’aigua durant la vida útil d’un edifici, oblidant el seu ús en la construcció i fabricació de materials. El camí cap a una gestió de l’aigua sostenible passa per utilitzar l’aigua però no esgotar-la, retornant-la a l’entorn amb la mateixa o millor qualitat de quan es va extreure.

4. Pol·lució i residus

La pol·lució és una forma de contaminació a escala urbana originada per l’alliberament de substàncies nocives en la qual estan involucrats la majoria d’edificis industrials que afecten el medi ambient i la salut de la població. A més, un dels impactes principals d’un edifici al llarg del seu cicle de vida és la generació de residus en la seva demolició.

5. Emissió de gasos d’efecte hivernacle

Les emissions de gasos d’efecte hivernacle d’un edifici deriven majoritàriament del cicle de vida dels seus materials, la demanda energètica i el transport. Així, els diferents tipus d’emissions de carboni fan referència a diferents fases del cicle de vida de l’edifici: embodied carbon, upfront carbon and operational carbon.

6. Qualitat de l’ambient interior

La salut de l’ambient interior d’un edifici ve determinada per 4 factors: l’aire, la temperatura, la humitat i l’electroclima. Aplicant els coneixements bioclimàtics disponibles a la construcció és possible crear un ambient interior sa i agradable, essent imprescindible la renovació contínua d’aire.

7. Salut i benestar

Quan parlem d’arquitectura sostenible, no només fem referència a la salut del planeta, sinó també a la dels usuaris. Els edificis tenen el poder de repercutir sobre la salut física i mental dels seus ocupants.

La qualitat de l’aire i de l’aigua, la humitat, la pols, el confort tèrmic, acústic i lumínic són alguns dels factors que influeixen en el nivell de salut de les persones.

És important apostar per l’ús de materials naturals i evitar productes que continguin tòxics emissors de substàncies nocives a l’aire interior dels espais habitats.

Els edificis considerats saludables han estat dissenyats segons els criteris del disseny biofílic, interfereixen en la qualitat emocional i psicològica de les persones i contribueixen a la generació d’espais comuns de socialització i interacció humana, beneficiosos per al dia a dia dels seus usuaris.

ELS 9 PRINCIPIS DE L’ARQUITECTURA SOSTENIBLE

1. Ús responsable del sòl

El sòl és el sustent de tot projecte arquitectònic, de manera que integrar en el procés del disseny coneixements que prioritzin l’ús responsable del sòl és la clau per al desenvolupament d’una arquitectura sostenible.

El sòl és un recurs finit i no renovable, per això, l’arquitectura sostenible té com a primera premissa minimitzar al màxim la seva explotació i artificialització.

És primordial conservar i protegir l’estat natural dels terrenys en els quals construir, no excavar massa, mantenir la biodiversitat natural i permetre les corrències naturals. Es tracta de concentrar l’equilibri entre l’espai ocupat i l’espai edificat.

2. Integrada en l’entorn

L’arquitectura sostenible no ha d’alterar el paisatge en el qual s’implanta, generant espais harmònics que protegeixen el medi ambient.

Els edificis són els intermediaris entre els éssers humans i els espais que habitem.

Així, és fonamental que l’edifici s’implanti i transformi l’entorn d’una forma respectuosa per afavorir una afectació positiva al cicle de vida de l’edifici i a la biodiversitat.

Algunes estratègies per aconseguir-ho són la integració de cobertes verdes, la generació d’escorrenties d’aigua que permetin mantenir el curs natural, el filtrat natural de la pluja en el terreny, així com la plantació de vegetació local.

La forma, els materials i els colors de l’envolvent són també elements clau que definiran la integració de l’edifici en el paisatge, algunes normatives urbanes defineixen expressament l’estètica de l’envolvent per aconseguir entorns urbans estèticament harmònics.

3. Disseny bioclimàtic

Construir un edifici bioclimàtic significa dissenyar de manera que l’arquitectura estigui estretament lligada al clima del lloc on s’ubica. Es tracta de treure el màxim partit dels recursos naturals disponibles.

Existeixen diferents factors a tenir en compte, que varien segons les estacions fredes i càlides de l’any, hivern o estiu:

Per maximitzar el funcionament a l’hivern, generem obertures a sud que ens permetin captar llum i calor solar. La calor captada es pot emmagatzemar en murs i paviments densos amb elevada inèrcia tèrmica i aconseguirem que no s’escapi durant la nit gràcies a un elevat aïllament exterior de murs i a l’estanquitat del tancament.

Per optimitzar el funcionament a l’estiu, protegim les obertures a sud mitjançant pèrgoles vegetals, porxos i voladissos que, en no permetre l’entrada de sol, mantindran els murs d’inèrcia frescos, una frescor que es mantindrà al llarg del dia gràcies a l’elevat aïllament exterior. Durant la nit o les primeres hores del dia, quan la temperatura exterior sigui inferior a la interior, generarem ventilacions creuades nord-sud que contribueixin a refrescar la casa de forma natural. A més, evitarem la sobrepavimentació dels espais exteriors que permetrà que el terreny natural absorbeixi humitat de forma natural i contribueixi a reduir la sensació tèrmica mitjançant l’evaporació durant les hores de calor.

4. Disseny autosuficient

Un edifici autosuficient és capaç de produir l’energia i els recursos que consumeix, autoabastint-se amb un consum nul o gairebé nul.

Mitjançant el disseny bioclimàtic es redueix l’energia necessària per al funcionament de l’edifici, de manera que l’energia que calgui generar per complir amb les necessitats de l’edifici es pugui produir mitjançant recursos generats en el mateix terreny.

L’autosuficiència parteix d’un canvi de mentalitat basat en un consum responsable dels recursos: la generació d’energia renovable, l’autoproducció d’aliments i l’autogestió de residus.

5. Construcció amb recursos renovables o biodegradables

L’elecció de materials i sistemes constructius juguen un paper clau a l’hora de mesurar la sostenibilitat d’un edifici.

Construir amb recursos renovables o biodegradables minimitza l’impacte negatiu sobre l’entorn, a més de reduir la quantitat de residus. La premissa és escollir materials naturals no tractats, de Km 0 i procedència local, renovables, reciclables i reutilitzables.

Construir amb els materials i mètodes adequats aportaran a la llar un plus de salut i harmonia a l’entorn. Materials com la terra crua, l’argila, la fusta, el bambú o la pedra compleixen estrictes criteris d’ecologia, salut i sostenibilitat.

6. Petjada ecològica nul·la

La petjada ecològica mesura l’impacte mediambiental generat per la demanda humana de recursos. Avalua la capacitat de la Terra de generar un determinat bé o servei en funció de l’àrea de terra o aigua productiva juntament amb el volum d’aire necessaris per produir-lo.

En arquitectura, la petjada ecològica correspon aproximadament en un 90 % a la producció dels materials necessaris per a la construcció i un 10 % correspon a la fase d’ús.

Per tractar d’assolir una petjada ecològica nul·la d’acord amb els principis de l’arquitectura sostenible, és necessari l’ús de materials naturals amb emissions de CO₂ nul·les tant en aquells utilitzats durant el procés de construcció de l’edifici com en el manteniment posterior.

7. Lliure de tòxics i contaminants

Per contribuir al disseny d’espais saludables i resilients, és necessari usar materials lliures de tòxics i contaminants.

Es tracta de materials de procedència natural, poc transformats que no incorporen tòxics o substàncies contaminants en la seva producció i que resulten innocus per a les persones i el medi ambient.

Aquests materials solen coincidir amb materials procedents de la biosfera i és important distingir entre materials renovables i sostenibles el consum dels quals està equilibrat amb la renovació de la matèria primera que el composa i materials no renovables o insostenibles l’extracció dels quals genera un impacte mantingut en el temps o bé la demanda dels quals supera la capacitat de renovació.

8. Economia circular

La circularitat del cicle de vida d’un edifici és un dels conceptes clau de l’arquitectura sostenible.

El sistema de producció sostenible funciona segons el model d’economia circular sobre la base de cicles continus i regeneratius. És fonamental que els materials que componen l’edifici es puguin recuperar, reciclar o retornar a la terra al final de la seva vida útil.

Per assolir aquest fi i evitar la mala gestió dels residus, es posen en pràctica estratègies de canvi o adaptació dels usos dels edificis amb programes adaptats a les necessitats canviants dels usuaris, així com tècniques de construcció en sec que permetin recuperar els materials al final de la seva vida útil per reutilitzar-los, reciclar-los.

9. Comunitat i interacció entre les persones

Els éssers vius estem interrelacionats amb l’espai que ens envolta i, per això, hem d’assumir una responsabilitat ambiental col·lectiva que doni resposta a l’emergència climàtica, millorant així la qualitat de l’espai que habitem.

La consciència climàtica que ens situa com a part d’un ecosistema global amb el qual estem interconnectats i del qual depenem, és la base per promoure accions que condueixin a la sostenibilitat.

En arquitectura, generar entorns construïts sostenibles depèn moltes vegades de la consecució de comunitats sostenibles en les quals les persones es recolzen i col·laboren per aconseguir un bé comú, habitant en harmonia amb l’entorn.

La consecució d’entorns urbans sostenibles depèn de la col·laboració entre empreses, particulars i administració generant estratègies que ens permetin dur a terme comunitats i ciutats sostenibles.