Certificacions en edificació

L’any 1988 els professors Bo Adamson de la Lund University, Suècia, i Wolfgang Feist de l’Institut d’Habitatge i Medi Ambient d’Alemanya, es van unir per definir un nou tipus d’habitatge basat en elevats estàndards d’eficiència energètica. Dos anys més tard es certificava la primera construcció Passivhaus, un habitatge que no només aprofitava el disseny bioclimàtic per reduir el consum d’energia sinó que disposava d’elevats estàndards d’aïllament, estanquitat i control de la temperatura interior. En base a aquests estàndards, aquest grup de professors van establir el Passivhaus Institute.

Passivhaus va ser una de les moltes iniciatives que van sorgir arreu del món a finals dels anys 80 i principis dels 90 amb l’objectiu d’iniciar una avaluació de la qualitat de l’entorn construït a nivell de sostenibilitat, eficiència i benestar, donada la creixent preocupació per temes com el canvi climàtic, la contaminació o l’esgotament dels recursos planetaris.

Les certificacions privades d’edificis van néixer molt abans que s’iniciés la redacció de les primeres normatives estatals en matèria d’eficiència energètica, que han arribat 20 o 30 anys més tard i que a dia d’avui encara no contemplen molts criteris essencials que ja es recullen en la majoria de certificacions privades, sobretot en relació amb l’impacte de l’entorn construït sobre la sostenibilitat del planeta i el benestar de les persones.

Les últimes normatives europees d’obligat compliment que cada país ha elaborat en base als seus propis criteris recullen principalment condicionants en termes d’eficiència energètica. A Europa, la construcció dels anomenats Edificis NZEB – Edificis de Consum Energètic Gairebé Nul –, és d’obligat compliment des del 2018 per a edificis públics i des del 2020 per a edificis privats. [1]

Tanmateix, en la immensa majoria dels casos les normatives de construcció no tenen en compte criteris d’impacte ecològic, social o de salut que ja es recullen des de fa anys en les principals certificacions privades i que conformen els anomenats edificis NZIB – Edificis d’Impacte Nul.

Després de més de 40 anys de recorregut, les certificacions s’han convertit en un recurs essencial per garantir la qualitat tècnica d’una construcció i el seu mínim impacte en l’entorn i les persones. Les certificacions d’edificis no són només una garantia que molts promotors o institucions exigeixen als arquitectes i constructors d’edificis, sinó que en alguns països s’estan introduint com a requisit per obtenir llicències de construcció.

Andorra, per exemple, va establir l’any 2020 l’obligat compliment de la certificació privada Passivhaus per a tots els edificis d’obra nova, i als Estats Units hi ha molts estudis que estableixen com a requisit la certificació LEED als seus arquitectes per poder ser contractats. Són només alguns exemples de casos en què s’ha establert com a requeriment obligatori el fet de disposar d’una certificació privada.

Un estudi enfocat a unificar i estandarditzar les certificacions

En base a aquesta problemàtica, la Unió Europea va desenvolupar l’any 2014 un estudi que tenia l’objectiu de trobar un sistema unitari de certificació d’edificis que pogués establir-se com a guia per a construccions no residencials i de promoció pública. L’estudi va ser desenvolupat per la consultoria Triple i es titula Market study for a voluntary common European Union certification scheme for the energy performance of non-residential buildings. [2]

El document persegueix l’objectiu d’implementar una certificació única per a la Unió Europea, així com trobar opcions de millora i estandardització dels certificats d’eficiència energètica en termes de coherència, fiabilitat, utilitat, facilitat d’accés i precisió.

L’estudi en detall

El document estableix un rànquing de les 22 certificacions principals a nivell mundial i segueix un esquema de classificació en 3 grups: High market success, Medium market success i Low market success.

La principal diferència entre les diferents certificacions analitzades són els criteris energètics i d’impacte de l’entorn construït que tenen en compte, així com el pes que donen a cadascun d’ells.

A més, cada regió estableix uns criteris segons la seva zona climàtica i cultura local, cosa que dona com a resultat sistemes de qualificació dissenyats per ser aplicats en una ubicació concreta.

Alguns sistemes també atorguen crèdits pel compliment de les regulacions de construcció. Això dificulta l’avaluació o la comparació entre esquemes, ja que les seves línies de base, abast i indicadors difereixen.

En aquest article, ens centrarem a analitzar les certificacions del primer grup per la seva rellevància i reconeixement, i hi afegirem VERDE a Espanya, que és la més destacada al nostre país, i WELL als EUA pel seu enfocament cap a una de les preocupacions creixents especialment després de la pandèmia mundial de COVID, com és la salut i el benestar dels usuaris.

LEED als EUA

La certificació LEED va ser desenvolupada pel US Green Building Council el 1993, el GBC més antic de tot el món, una organització privada sense ànim de lucre cada vegada més influent l’objectiu de la qual consisteix a promoure la sostenibilitat en el disseny, la construcció i la fase operativa dels edificis.

El nom LEED respon a l’acrònim de Leadership in Energy and Environment Design, és a dir, lideratge en disseny energètic i mediambiental. Es tracta d’una certificació prevalent a nivell internacional que ha estat emprada en més de 30 països, més enllà dels EUA, i que el 2014 havia certificat més de 7.000 projectes o l’equivalent a 140 km² de sòl construït.

El sistema LEED comprèn 21 adaptacions a diferents tipus de construccions dissenyades per abastar les necessitats d’una gran varietat de sectors del mercat. Així, les principals categories distingeixen entre noves construccions o reformes integrals a les quals anomena ‘core & shell’, però també cobrint una àmplia gamma de tipus d’edificis, des de residencials fins a no residencials, on es tenen en compte principalment usos com escoles, retail, centres de dades, magatzems i centres de distribució, hospitals i cura de la salut. [3]

El sistema de valoració es basa en una etiqueta comparativa, que suma una sèrie de crèdits que s’obtenen de l’anàlisi positiva de certes característiques dins de cada categoria, posant el focus principal en l’energia i l’ecologia. La documentació s’ha d’enviar per ser verificada després de la fase de disseny i novament durant la fase de construcció, per comprovar que el projecte ha estat executat seguint els estàndards declarats.

Per a això, LEED redacta una guia de referència dissenyada per desenvolupar els projectes conjuntament amb el sistema de classificació, servint com un full de ruta que descriu els passos a complir, ofereix consells sobre les millors pràctiques i exemples d’aplicació general.

Per a cada categoria establerta s’analitza la sostenibilitat i els factors de mercat específics d’aquesta. A l’estàndard màxim se l’anomena rendiment exemplar i es tracta d’aquell que identifica el llindar màxim que s’ha de pretendre assolir en cas de ser possible.

Seguint la seva voluntat internacional, la guia estableix una secció de consells internacionals per determinar l’equivalència amb els estàndards dels EUA amb l’ús d’estàndards de fora del seu país d’origen. En determinades situacions, especifiquen una sèrie d’equivalents locals, una alternativa als estàndards de referència LEED específics per a la localitat d’un projecte que condueixen a resultats similars o millors.

Per aconseguir una aplicació correcta de la certificació mitjançant un procés integrador el sistema distingeix tres fases: descobriment, disseny i construcció i fase operacional. Insisteix que la fase de descobriment és sempre la més important del procés, ja que és poc probable que un projecte compleixi els seus objectius ambientals de manera rendible sense una anàlisi dels recursos naturals disponibles a la zona, seguint els principis de l’arquitectura bioclimàtica.

En la fase d’implementació o disseny i construcció s’inicia un disseny esquemàtic que integra tot el treball previ de comprensió col·lectiva de les interaccions del sistema amb el seu entorn, assolides durant la fase de descobriment o predisseny. Finalment, posar el focus en la fase operacional és indispensable per mesurar l’impacte de l’ús de l’edifici i crear mecanismes de retroalimentació o identificar la necessitat de qualsevol acció correctiva.

BREEAM a Anglaterra

La certificació BREEAM és la més antiga existent, va ser desenvolupada pel BRE, Building Research Establishment el 1988, quan encara es tractava d’un centre públic de ciència de la construcció del govern anglès, abans de ser privatitzat el 1997. BRE proporciona investigació, assessorament, capacitació, proves, certificació i estàndards per a organitzacions del sector públic i privat al Regne Unit i a l’estranger.

Es tracta d’una certificació que s’erigeix com la líder del mercat europeu, ja que representa més del 80% de totes les certificacions d’edificis comercials sostenibles a Europa, amb més de 250.000 edificis certificats. [4]

Està present en més de 50 països que consta de 8 operadors d’esquemes nacionals (National Scheme Operators), entre ells Anglaterra, Espanya, Països Baixos, Noruega, Suècia i Alemanya. BREEAM ES, a Espanya, és operat per l’Institut Tecnològic de Galícia (ITG), una fundació privada sense ànim de lucre que és l’organisme certificador exclusiu a Espanya des de l’any 2010.

BREEAM té la major acceptació de la UE en un esquema voluntari de certificació ambiental per a edificis no domèstics i s’utilitza principalment per a edificis nous. Els clients que el trien volen els beneficis de millora de la imatge i la marca, així com l’estalvi energètic i mediambiental. Hi ha una versió «en ús» disponible, però no s’utilitza gaire.

En tractar-se de l’esquema més antic, significa al seu torn que ha tingut més temps de desenvolupament, a través d’una combinació de versions específiques i una versió genèrica amb ambició de caràcter internacional. Originalment estava enfocat per a edificis d’oficines, però ha desenvolupat variants per a edificis en els àmbits de l’educació, indústria, comerç, sanitat, tribunals i presons. L’adaptació de BREEAM a Espanya estableix cinc esquemes diferents de certificació: per a edificis de nova construcció no residencials, habitatge i urbanisme, edificis existents (només no residencials) o una versió a mida; tot i que s’utilitza principalment per a edificis nous. [5]

Tots aquests esquemes avaluen la sostenibilitat de l’edificació d’acord amb deu categories, cadascuna d’elles composta per un determinat nombre de requisits establerts en una sèrie de Manuals Tècnics amb una checklist final que permet establir una puntuació comparativa. [6]

Seguint aquest esquema comparatiu, s’obté una puntuació final, que serà ponderada en funció de les versions nacionals; per exemple, l’aigua es puntuarà més en climes secs. Segons el resultat final, l’edifici es classifica en el següent rànquing: Pass, Good, Very Good, Excellent i Outstanding, que en esquemes internacionals pot traduir-se en d’1 a 5 estrelles.

Amb tot, BREEAM posa el pes en diferents aspectes: els més habituals com l’ecologia i l’energia, però també criteris que cada vegada adquireixen major rellevància com són la salut i el confort dels qui viuen, treballen o utilitzen l’edifici i el procés de disseny i gestió, tant del procés de projecte com la seva construcció, fase d’ús i enderroc.

DGNB a Alemanya

El German Sustainable Building Council, una associació sense ànim de lucre fundada el 2007 a Alemanya, va desenvolupar dos anys més tard la certificació DGNB.

Es tracta d’un sistema de certificació que el 2019 ja es trobava present en més de 40 països del món, amb més de 5.000 edificis certificats i 4.000 experts qualificats, segons dades del Green Building Council España, que es converteix aquest mateix any en soci oficial del sistema i actua com a organisme de certificació per a projectes DGNB a Espanya. [7]

La implementació del sistema DGNB System en cada país requereix l’adaptació a les condicions específiques d’aquest. Per això, el GBCe s’encarrega de l’adaptació d’aquesta certificació alemanya al mercat espanyol, considerant les particularitats climàtiques, normatives, econòmiques i culturals del país.

DGNB ofereix una eina de planificació i optimització per avaluar edificis i districtes urbans sostenibles, distingint fins a 13 tipus d’edificis diferents. Dins dels nous edificis residencials, estableix un sistema de certificació per als blocs d’apartaments, així com un sistema per als nous edificis residencials petits de menys de 6 unitats o els habitatges unifamiliars. Tanmateix, no disposa actualment d’un sistema per a edificis residencials existents, ja que s’enfoca en la certificació d’edificis comercials, sobre els quals va iniciar un nou sistema per a edificis existents el 2013, ja que considera que la certificació del parc existent és on més es pot influir en l’ús de l’energia.

Aquest esquema es basa en el concepte de sostenibilitat holística, posant igual èmfasi en el medi ambient, les persones i la viabilitat comercial, als quals dona un pes equivalent del 22,5%, però també analitza l’impacte en el cicle de vida de l’edifici de la qualitat tècnica (15%), de processos (12,5%) i de l’emplaçament (5%). [8]

En resum, considera les següents qüestions clau per definir el concepte de sostenibilitat:

– Posar les persones al centre

– Promoure l’economia circular

– Considerar una qualitat del disseny integral

– Donar suport als Objectius del Desenvolupament Sostenible

– Protegir el clima

– Fomentar la innovació

El sistema DGNB Pondera els criteris en funció del tipus d’edifici, classificació basada majoritàriament en el seu ús: administratiu, educacional, residencial, hoteler, petit comerç, centres comercials, locals comercials, logística, productius i centres de reunions. L’avaluació es realitza calculant un índex de rendiment a partir del valor de cadascuna de les sis àrees. Finalment, en funció dels nivells de compliment s’estableixen diferents reconeixements: DGNB Platí (> 65%), Or (> 50%) i Plata (>35%).

PassivHaus a Alemanya

Juntament amb DGNB, la certificació Passivhaus també va ser creada a Alemanya i ambdós sistemes tenen una àmplia acceptació al seu país d’origen.

El seu desenvolupador va ser el Passivhaus Institut el 1988, per la qual cosa es tracta, juntament amb BREEAM, de les certificacions més antigues. Actualment es troba present en més de 15 països i ha qualificat més de 30.000 edificis. De fet, existeix una base de dades anomenada Passive House Database, que permet filtrar i descobrir en un plànol tots els edificis certificats.

El seu nom prové del concepte d’arquitectura passiva, àmpliament tractat en el nostre apartat Research en articles com Disseny d’una casa Passivhaus i Com funciona una casa Passivhaus.

De fet, l’estàndard Passivhaus descriu els anomenats edificis de consum energètic gairebé nul (NZEB), sobre els quals recentment a Europa s’ha començat a legislar i cada país ha establert els seus propis límits.

Per això, seguint la diferència entre els edificis de consum energètic gairebé nul (NZEB) i els edificis d’impacte gairebé nul (NZIB), es tracta d’una certificació que només avalua el comportament energètic i no altres criteris propis de la petjada ecològica. Tanmateix, un aspecte positiu és que considera les condicions climàtiques locals de l’emplaçament del projecte, establint límits diferents segons el país en què ens trobem.