Permacultura en el disseny d’habitatges

En la recerca d’un model d’organització de la nostra societat just, estable i sostenible, la permacultura es presenta com un conjunt de principis que respecten i s’integren en l’ecosistema natural. En el post d’avui n’analitzem la viabilitat en l’esquema urbà i en el nostre propi habitatge, i us proposem analitzar l’aplicació de la permacultura en el disseny d’habitatges.

I és que sembla que hem assumit que la lluita contra el canvi climàtic passa per una redefinició de la nostra societat tal com la coneixem, abandonant el model de consum i buscant alternatives com l’economia circular, el producte local, el residu zero, els habitatges de consum nul… i tot un seguit de termes que ara sonen molt alternatius, però que hauran de passar a ser la nova normalitat si volem continuar vivint en aquest planeta de manera estable i no enfrontant-nos a un canvi climàtic que amenaça la nostra supervivència.

En els darrers anys, estem vivint el despertar d’una consciència col·lectiva per fer front a la lluita contra el canvi climàtic. Cada vegada es fa més evident que la globalització com a tal, entesa com el moviment constant de persones i productes, no és sostenible. S’aposta per la producció i el consum locals i per la creació de comunitats autosuficients que generen la seva pròpia energia i recursos i gestionen els seus propis residus.

Tant a l’escala d’una petita associació de veïns com a la d’una gran ciutat, l’autosuficiència interdependent s’està postulant als països més avançats com el camí cap a la sostenibilitat global.

Redefinició de la societat de consum

La societat de consum tal com la coneixem sembla anteposar-se a conceptes bàsics i necessaris com l’autosuficiència local, la vida en harmonia amb la natura o la producció sostenible.

Tanmateix, el consum és una activitat humana essencial, així que no es tracta de pretendre eliminar-lo, sinó de redefinir-lo reduint progressivament l’ús de recursos i l’energia necessaris.

Parlem de satisfer les nostres necessitats bàsiques dins dels límits ecològics, substituint la competitivitat per la cooperació i el «en contra» per l’«a favor» de la natura.

Fruit d’aquesta reflexió apareix la permacultura, un conjunt de pràctiques que persegueixen l’objectiu de viure en harmonia plantes, animals i éssers humans, satisfent les necessitats reals de tots ells; entenent que la humanitat juga un paper molt més modest del que ens fa creure la pretensió antropocèntrica.

Respon a les dinàmiques d’adaptació que empra la natura i que l’ésser humà sembla haver oblidat, i ens parla d’entorns sostenibles en totes les seves dimensions: social, econòmica i mediambiental.

La permacultura

La permacultura es remunta als anys 70, quan David Holmgren va encunyar el terme provinent de la unió dels conceptes «permanent» (en el sentit de sostenible) i «agricultura». Si bé el punt de partida inicial era l’agricultura, amb el temps la idea es va anar estenent a la necessitat d’aplicar-la a una escala més gran.

El cert és que Holmgren va idear un esquema anomenat La flor de la permacultura, on es destaquen aquells àmbits clau necessaris per assolir una cultura de sostenibilitat. L’esquema és tan complet i actual que s’assembla indiscutiblement als Objectius de Desenvolupament Sostenible que l’ONU va marcar el 2015 per a l’any 2030. Una similitud significativa que corrobora que parlem del desenvolupament sostenible en la seva màxima expressió i en benefici de totes les parts.

Permacultura aplicada al disseny de ciutats

Abans d’entrar en l’aplicació dels principis de la permacultura en el disseny d’habitatges, és interessant començar mirant una escala més gran, és a dir, com poden beneficiar les ciutats actuals i futures. I és que, avui dia, les ciutats consumeixen entre el 60-80% de l’energia global i emeten el 75% de les emissions de carboni, per la qual cosa representen l’entorn decisiu on lliurar la batalla per la sostenibilitat.

El futur de les ciutats

El futur de les ciutats continua sent el d’un creixement exponencial com el de les darreres dècades, arribant a una nova unitat de mesura: les megaciutats. L’ONU calcula que el 70% dels éssers humans habitaran centres urbans el 2050.

Per això, cada vegada és més necessari plantejar una simbiosi entre urbanisme i permacultura per trobar l’equilibri entre aquesta població massiva i la producció d’aliments. I és que els aliments i el menjar, des de sempre, han dissenyat l’urbanisme de les ciutats, de manera que són una eina molt més poderosa del que pensem. Poderosa i decisiva en la nostra manera de relacionar-nos amb la natura, responent a la qüestió: com alimentar una ciutat de diversos milions de persones i estar en equilibri amb el medi ambient?

Propostes de permacultura urbana

Com venim desenvolupant, la majoria de propostes de permacultura urbana se centren encertadament en l’àmbit del consum i l’alimentació i cada vegada van prenent més forma: prioritzar el producte local i de temporada, evitar els productes sobreenvasats, promoure els horts ecològics i l’agricultura orgànica… Algunes idees es fan possibles gràcies a la col·laboració publicoprivada, arribant fins i tot a reactivar l’economia a través de la producció agroecològica o l’anomenat ecoturisme.

Un altre àmbit és el de la mobilitat sostenible, estretament lligat a la reducció d’emissions mitjançant la supressió del trànsit rodat i la consegüent pacificació de les ciutats, que millora la vida dels usuaris en innombrables aspectes.

Finalment, hi ha una necessitat urgent de canvi pel que fa a la gestió de residus. I és que no es tracta del discurs del reciclatge al qual estem acostumats: la permacultura ens parla de «tancar cicles», per la qual cosa no haurien d’existir les deixalles. Desenvolupem aquest concepte àmpliament a l’article Casa de residu zero, on repassem les famoses 5R. Tanmateix, hi ha moltes altres propostes que defensen aquest principi: des de l’economia circular fins a l’ecodisseny dels productes, passant per l’ecologia industrial.

Permacultura aplicada al disseny d’habitatges

Seguint el mètode sistemàtic que va idear Holmgren, després dels 3 principis ètics va plantejar 12 principis de disseny que pretenia que servissin de guia a l’hora de generar sistemes sostenibles. Vegem quins eren i com podem aplicar la permacultura en el disseny d’habitatges:

Els 12 principis bàsics de disseny

1. Observeu i interactueu:

Intentant mantenir la ment i els ulls oberts per acostar-nos al màxim a una utòpica «mirada neutra», Holmgren ens parla d’observar prenent com a referència la natura i el seu sistema complex d’interrelacions. La nostra capacitat per identificar patrons tant a la natura com a la nostra natura interior és clau per redissenyar un estil de vida més natural.

En el camp de l’arquitectura, és gairebé més significativa la part prèvia a començar a dissenyar que el resultat final. Com més gran sigui l’anàlisi de l’entorn, les particularitats dels futurs usuaris i les seves necessitats reals, més coneixement tindrem per respondre de la manera més eficient i apropiada possible.

Podem relacionar àmpliament aquesta idea amb l’arquitectura bioclimàtica, que posem en valor al despatx, ja que és la que respon estretament a les particularitats del terreny i el clima, creant sistemes integrats que siguin beneficiosos per als diferents ecosistemes (natural, social i interior).

Seguint la mateixa reflexió, la connexió amb l’usuari és primordial, entenent el seu estil de vida mitjançant les visites a la seva llar actual i fins i tot divulgant sobre certes dinàmiques susceptibles de ser millorades amb l’objectiu, sempre, de reduir el consum.

2. Captureu i emmagatzemeu recursos:

La natura és experta a emmagatzemar energia en cadascun dels seus elements. Tanmateix, els éssers humans sembla que hem oblidat aquesta capacitat en els darrers temps, acaparant i malbaratant tota riquesa material sense cap mentalitat de continuïtat. Si volem perdurar i créixer com a sistema viu, hem d’aprendre a gestionar les nostres reserves d’energia.

És cert que aquest discurs interpel·la clarament l’ús desmesurat de fonts no renovables i pretén apostar per alternatives d’energia sostenibles, com ha fet la «febre verda» de l’arquitectura en els darrers anys, revalorant energies com la solar, l’eòlica, l’aerotèrmia i la geotèrmia.

Però el veritable aprenentatge és anar més enllà: oferir la millor arquitectura possible utilitzant els recursos disponibles. Integrar els principis de la permacultura en el disseny d’habitatges ens ajuda a prendre més consciència de la petjada ecològica associada a cadascun dels elements proposats.

Captar i emmagatzemar podria ser tan senzill com captar el sol i emmagatzemar-lo mitjançant murs d’inèrcia tèrmica o, a l’inrevés, captar el fred de la nit i emmagatzemar-lo als murs, protegint-nos del sol durant el dia.

3. Obtingueu un rendiment:

Per obtenir el millor rendiment hem de deixar de ser consumidors dependents per ser productors responsables i independents. La creació ens dona poder i energia, mentre que el consum només ens la treu. A les nostres societats urbanes, cada vegada es produeix una desvinculació més gran respecte del nostre consum: pràcticament ningú cultiva els seus propis aliments, cus la seva roba o repara els seus electrodomèstics, en part perquè la societat de consum així ho propicia. Quantes vegades és més barat comprar-ne un de nou que cosir o reparar el vell? La gran escala, la producció en països subdesenvolupats, permet a les grans empreses multinacionals aconseguir que una samarreta sintètica fabricada a la Xina i transportada fins a Espanya en vaixell sigui més econòmica que una fabricada en una indústria local amb cotó orgànic.

Per això, l’autosuficiència, arribant a l’extrem de ser capaços de desconnectar el nostre habitatge de la xarxa, serà el nostre millor aliat en el camí cap a la reducció del consum de recursos.

El fet de recollir aigua de pluja, generar la pròpia energia i cultivar els propis aliments fa que el nostre habitatge es converteixi en un ecosistema rendible en què no només hi vivim, sinó que generem i fins i tot podem intercanviar o vendre els excedents. De fet, la llei d’autoconsum elèctric ja permet a diversos veïns compartir una instal·lació de generació fotovoltaica intercanviant energia quan cal.

4. Apliqueu l’autoregulació i accepteu la retroalimentació:

La natura, com a bon exemple de sistema autoregulat, respon al que podríem anomenar una intel·ligència d’ordre superior. Els ecosistemes s’encarreguen de la supervivència i la salut de les seves espècies, retroalimentant-se en un equilibri perfecte entre l’autonomia de les parts i els controls d’ordre superior.

Com bé venim dient al llarg de l’article, la societat humana sembla haver perdut aquesta capacitat o, simplement, no tenir la voluntat de pensar en les repercussions negatives dels seus actes. Si bé totes aquestes conseqüències no resulten visibles immediatament —cosa que comença a ser molt dubtosa—, hem de fer l’esforç de pensar a llarg termini i entendre la responsabilitat que ens correspon.

Deixem de veure l’expansió tecnològica com a màxima evolutiva i abracem els aspectes autoreguladors intrínsecs de la cultura humana, també en el terreny arquitectònic aplicant la permacultura en el disseny d’habitatges. Aquest no només haurà de respondre al present, sinó repensar futures respostes negatives del disseny i evitar-les.

5. Feu servir i valoreu els serveis i recursos renovables:

Tant l’energia que fa créixer un bosc com la que ens dona vida a nosaltres prové de fonts totalment renovables. Tanmateix, l’activitat humana s’alimenta majoritàriament avui dia de fonts no renovables, finites, cares i contaminants. A més, aquestes fonts no renovables incrementen la nostra percepció de distància amb la natura.

Així doncs, la revalorització dels recursos que tenim a la nostra disposició ens fa menys consumidors per convertir-nos en creadors. L’aplicació de conceptes de permacultura en el disseny d’habitatges advoca per reincorporar sistemes i materials propis de l’arquitectura vernacla que hem oblidat. No només energies renovables que ja hem esmentat, sinó també materials com l’adob, el suro, la palla, el bambú i la fusta de boscos sostenibles.

6. Deixeu de produir residus:

Si entenem la sostenibilitat com la capacitat de no deixar un impacte negatiu al planeta, la reducció de residus es converteix en un camí imprescindible. Tanmateix, de moment l’impacte generat és tal que potser hem de pensar a aportar un impacte positiu fins a assolir un punt d’equilibri.

Així, és molt fàcil malbaratar quan estem en abundància, però, traslladant aquest debat al terreny arquitectònic, què faríem si no tinguéssim magatzems plens de materials de construcció per aixecar els nostres projectes?

De fet, si anem més enllà, podríem arribar a dissenyar a partir de les dimensions estàndard dels materials per evitar la merma.

7. Disseny dels patrons als detalls:

Es poden detectar patrons a la natura que després es puguin utilitzar com a pilars del disseny, incorporant els detalls a mesura que avancem en el procés creatiu. Poden ser des de patrons estructurals (ones, ramificacions…) fins a patrons de comportament (ramats, famílies…) o patrons que modelen el nostre esperit. Per explicar aquest principi, Holmgren posa l’exemple de les teranyines: cadascuna és única; tanmateix, el patró geomètric dels anells en espiral és universal.

Centrant-nos en el disseny arquitectònic, comprovem que no cal reinventar la roda cada vegada, sinó que hi ha esquemes que ja funcionen en què basar-nos com a base sòlida des de la qual desenvolupar i adaptar-nos a l’entorn/usuari concret. De fet, l’arquitectura tradicional respon a mètodes àmpliament millorats a través de la prova-error al llarg del temps, partint de la interdependència inherent de la natura. Difícilment podrem competir desenvolupant esquemes nous, però podem adaptar-los a mètodes o condicions modernes.

8. Integreu més que segregueu:

El tot és més que la suma de les seves parts: les connexions entre els elements són més importants que els elements en si. Un rusc és un bon exemple de múltiples organismes treballant junts, de manera similar a les famílies extenses tradicionals amb 3 generacions vivint plegades. Tanmateix, amb el temps ens hem convertit en una societat moderna excessivament individualista.

En l’àmbit del disseny arquitectònic, aquesta reflexió sembla cada vegada més present. Els processos de cocreació consisteixen en la generació de mecanismes que estimulin la integració dels diferents usuaris en la presa de decisions.

Altres experiències són el cohousing o les comunitats ecològiques d’habitatge, en què un col·lectiu és capaç de sumar recursos i repensar idees de manera conjunta fins a construir una nova manera de viure en comunitat. Un exemple que destaquem al blog són els cohousing sènior, en què es demostra que convertir en comuns certs serveis que abans eren privats suposa una eficiència més gran.

9. Feu servir solucions lentes i petites:

Per generar i enfortir sistemes vius sostenibles hem d’aprendre a escoltar i respectar els ritmes naturals i intervenir a l’escala òptima. Els sistemes lents i petits són més fàcils de mantenir que els grans i ràpids, fan un millor ús dels recursos locals i produeixen resultats duradors. Malgrat aquesta certesa, la humanitat sembla continuar seguint criteris de gigantisme, massificació, culte a la velocitat, a la immediatesa, etc.

En aquest punt apareix el concepte de manteniment, un tema més rellevant en el terreny de l’arquitectura, ja que la construcció és una font important d’emissions i residus globals. Com més gran és un edifici, més recursos i processos es requereixen per preservar-lo i evitar-ne el deteriorament. Per això, hauríem de valorar la rehabilitació com a opció a prioritzar, davant la febre del totxo (o, més ben dit, del formigó) en què es veu immersa la nostra societat.

En tot cas, els edificis més petits també són més fàcils d’escalfar (i, per tant, són més eficients energèticament) i ens permeten repensar si realment necessitem aquest excés d’espai de baixa qualitat.

10. Feu servir i valoreu la diversitat:

Si bé hi ha moltes evidències científiques que la diversitat d’individus, poblacions, edats, cultures… són factors que contribueixen a l’estabilitat dels sistemes naturals i humans, el sistema sociopolític tendeix constantment cap a la uniformitat. D’altra banda, encara que moltes ciutats contenen realment diversitat, compartimentar-la en guetos aïllats impedint les relacions entre les diferents parts tampoc no aporta cap estabilitat.

Davant d’un futur incert i canviant, Holmgren valora la diversitat i la seva capacitat de reduir la vulnerabilitat davant d’una varietat de possibles amenaces.

Integrar la permacultura en el disseny d’habitatges consisteix a reflectir l’especificitat de cada proposta, cosa que suposa una «assegurança» contra les variacions del nostre entorn. El cert és que si totes les cases fossin iguals tindríem un problema, ja que voldria dir que no responen correctament als diferents contextos. La realitat és que al nostre país hi ha nombrosos exemples de promocions urbanístiques que responen poc o gens al seu entorn, i hem de lluitar contra aquesta estandardització i anonimat en tots els camps.

11. Cerqueu les vores i valoreu allò marginal:

Les vores es consideren fora de la norma, ja que solem tenir una mirada centralitzadora del món: passa a les ciutats però també a escala global entre països. En aquests espais intermedis és on passen els esdeveniments més interessants, amb més dinamisme i riquesa, els més diversos i productius del sistema. Generalment, sorgeixen com un seguit de situacions espontànies que, en la majoria dels casos, són encertades en sorgir de manera natural, sense pressions ni estereotips.

Per exemple, és la membrana cel·lular la que «pensa» i no el seu nucli, regulant l’entrada d’informació de l’entorn i modelant així els nostres comportaments. Hem de començar a apreciar les innombrables fronteres de la nostra vida.

Malauradament, que tothom faci una cosa no vol dir que sigui el correcte, i la permacultura és un bon exemple d’alternativa a la narrativa dominant: ens convida a no quedar-nos amb allò establert, a no jugar el joc que la societat espera de nosaltres, i a donar una oportunitat al que s’escapa de la norma.

D’aquesta mateixa manera s’hauria de plantejar el disseny arquitectònic, evitant idees i modes preconcebudes que ens restringeixin l’acostament als marges, perquè fàcilment es pot obviar el «punt clau» d’un projecte.

12. Feu servir i responeu creativament al canvi:

Algunes savieses orientals tenen clar que el canvi és l’únic real i no ha d’implicar connotacions negatives. De fet, les transformacions radicals formen part de la tradició de la natura; un bon exemple n’és el pas de la vida a la no-vida.

Podem generar un impacte positiu sobre el canvi inevitable observant acuradament i, després, intervenint en el moment adequat. Holmgren sosté que la visió no és veure les coses com són, sinó imaginar com seran. Si realment estem convençuts d’un canvi, hem de deixar de fer una projecció lineal de la realitat existent cap al futur. No es tracta només de lluitar contra la realitat existent, sinó de construir un nou model que faci obsolet el model actual.

A nivell arquitectònic, al llarg de l’article hem anat desgranant com el fet d’aplicar els principis de la permacultura en el disseny d’habitatges ens permet prendre consciència que els futurs edificis aixecats avui conformaran el context de demà, per la qual cosa cal avançar-se al que vindrà projectant un futur realment diferent: el millor futur possible.