Interacció social
Què és un cohousing sènior?
*Actualització: si us plau, contacteu amb el nostre equip per a la revisió de preus a data actual
En articles anteriors, us hem parlat de què és un cohousing, un nou model de vida i d’habitatge en comunitat importat del nord d’Europa i que cada vegada està agafant més força al nostre país.
El cohousing en si té innombrables fórmules i cada grup de famílies ha de trobar la que millor s’adapta a la seva ubicació, pressupost i necessitats. En l’article d’avui us parlem del model de cohousing per a persones grans amb total autonomia però amb ganes de compartir serveis i recursos en un mateix conjunt d’habitatges; avui us expliquem què és un cohousing sènior.
Què és un Cohousing?
El terme cohousing en anglès es tradueix com a cooperativa d’habitatge i consisteix en un model alternatiu al desenvolupament urbà que coneixem, basat en l’autogestió i la comunitat. D’aquesta manera, s’aconsegueix resoldre la problemàtica d’accés a l’habitatge que vivim avui dia a les grans ciutats, alhora que es millora la qualitat de vida dels seus usuaris a través de la seva interrelació.
El seu origen comença a Dinamarca als anys 60, país on actualment representa un 10% del parc immobiliari, i des d’aleshores les seves variants de promoció, gestió i organització han estat innombrables. A grans trets, consisteix en un model col·lectiu i sense ànim de lucre en què un seguit de persones s’uneixen per aconseguir un terreny i autopromoure la seva futura llar, aconseguint un pis més assequible en treure les immobiliàries i l’especulació de l’equació.
El model sol constituir-se com a cooperativa i engloba els anomenats ‘socis habitants’, que formaran una comunitat de manera conscient, basada en una afinitat inicial a la qual afegiran etiquetes més concretes al projecte. Els usuaris lideraran la presa de decisions durant tot el procés del projecte, amb la intenció de posar les persones i les seves necessitats al centre mitjançant la col·lectivització de determinats espais i serveis.
Què és un cohousing sènior?
Una d’aquestes etiquetes o subgrups que esmentàvem seria la de l’afinitat a partir d’un perfil vital com és la tercera edat o grups de jubilats, que es materialitzaria en l’anomenat cohousing sènior.
L’associació catalana Sostre Cívic lidera diferents projectes de cohousing sènior, del qual destaca 5 característiques positives: el seu disseny pensat per millorar la vida dels qui hi viuen i el seu entorn; la seva viabilitat econòmica; el seu respecte per la individualitat dins la col·lectivitat; la seva intenció de posar les cures al centre; i la seva gestió col·lectiva i cooperativa.
I és que un dels impediments d’accés a un cohousing sovint sol ser la inversió inicial necessària i, precisament, són els jubilats els qui acostumen a estar en disposició de vendre el seu habitatge habitual, que en molts casos ja no té hipoteca pendent, i invertir els diners en un habitatge de nova construcció tipus cohousing.
Posant en dubte el model
A Espanya no només existeix un problema habitacional, ja que el model d’habitatge es basa en desenvolupaments gens flexibles en què els nostres veïns acaben sent una loteria i les nostres arquitectures, completament aïllades.
Els éssers humans som éssers socials; la nostra felicitat depèn de la qualitat de les nostres relacions amb la família i els amics, així que no té gaire sentit deixar les relacions del nostre entorn quotidià en mans dels interessos d’un promotor immobiliari.
Aquest problema s’estén i s’aguditza quan arribem a la tercera edat. La realitat de la piràmide demogràfica espanyola des de fa molts anys és d’una natalitat baixíssima, fins al punt que es calcula que el 2033 1 de cada 4 habitants serà més gran de 65 anys.
A més, sumat a la dificultat de sostenir aquesta realitat a nivell de polítiques socials i recaptació de pensions, existeix el problema de la soledat, que a dia d’avui ja arriba al 25% de les persones de la tercera edat segons un estudi publicat recentment a la Revista Española de Geriatría.
El barem de valoració dels graus de dependència es divideix en 3, i van des d’una dependència moderada en què la persona té necessitats de suport intermitent, fins a l’anomenada gran dependència, que són aquelles amb pèrdua total d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial i que necessiten el suport continu d’una altra persona.
Arribats a un cert grau de dependència, les opcions de viure la vellesa fins ara també són molt reduïdes: es pot continuar vivint al propi domicili contractant una persona externa a temps complet o traslladar-se a viure a casa d’algun familiar o amic que tingui disponibilitat per a les cures; també existeix l’opció de traslladar-nos a un centre especialitzat d’atenció. Dins d’aquests centres existeixen dos models: un serien els pisos tutelats amb serveis associats i l’altre, el model de residència geriàtrica, el més comú al nostre país però no per això el que ofereix més qualitat de vida.
El problema arriba aleshores a nivell econòmic a causa de la manca de places públiques en residències i a l’elevat preu de les mateixes tant al sector públic com al privat.
En el cas de Catalunya, existeixen 60.000 places de residència, de les quals 10.000 són públiques, 14.000 d’iniciativa social i 36.000 privades.
Tenint en compte que la majoria de places privades excedeix el cost mensual de la pensió mitjana que perceben els jubilats, ens trobem amb la situació que moltes famílies han de fer un esforç conjunt entre fills i pares per afrontar el cost de la residència del familiar.
Origen i història
No podem respondre a la pregunta de què és un cohousing sènior sense remuntar-nos als seus orígens. A Espanya, el primer cohousing sènior que es va desenvolupar va obrir les portes l’any 2000 a la província de Màlaga, sota el nom de Residencial Santa Clara. Amb el lema ‘autogestiona el teu futur’, la cooperativa no es va dissoldre un cop construït el complex i va assentar les bases per a futurs projectes.
L’any 2013 ja havien aparegut quatre projectes més: Servimayor, Profuturo, Trabensol i La Muralleta, aquest últim a Catalunya.
Actualment, a Espanya hi ha més de 40 projectes que es troben en fase de desenvolupament. A més, dins del sector de la tercera edat s’ha multiplicat la diversitat de perfils, arribant a persones del col·lectiu LGTBI o amb diversitat funcional.
Fruit d’aquest bagatge, s’ha derivat un canvi en la normativa per deixar de considerar-los residències i poder generar serveis per acompanyar i assessorar els grups que sorgeixen de cohousing sènior.
Es tracta de projectes impulsats per usuaris que responen a una mateixa insatisfacció: no volen dependre dels seus fills ni quedar-se aïllats a casa seva o en una residència; aspiren a continuar sent autònoms i decidint sobre la seva pròpia vida.
Viure la vellesa en comunitat amb autonomia
Tot i que pugui semblar contradictori, en la necessitat de comunitat i d’interrelació social hi ha un lloc per a l’autonomia i la intimitat, una trobada que es resumeix en el que és un cohousing sènior. Aquest model suposa un canvi social important, una generació que s’identifica amb la conquesta de la llibertat.
El seu lema és el govern de la seva pròpia vellesa perquè sigui activa: ‘tenim la voluntat de morir vius’, ens diuen.
Es tracta d’un plantejament que consisteix a convertir l’habitatge en un espai de vida en comú i no només assistencial. A més, la qualitat de vida ja no està estrictament relacionada amb el nombre de m2 de l’espai de vida privada, sinó que s’estén a una categoria nova entre públic i privat: el comú.
Tot aquest model de convivència que constitueix el que és un cohousing sènior es reflecteix en els diferents espais físics de la cooperativa, entre els quals distingim 3 tipus: els espais de cura (habitacions, atenció sanitària, guarderies), els espais de tipus productiu (horts, cuines, taller…) i els espais logístics/de serveis (bugaderia, habitacions per a convidats, criança…).
A tall d’exemple, a continuació es citen alguns dels serveis comuns que inclouen els diferents desenvolupaments d’un cohousing sènior:
– Espais exteriors, amb zones d’horts i jardins comunitaris i individuals, que permeten apropar els usuaris a la natura.
– Habitacions de convidats comunitàries, cosa que evita tenir una habitació extra a cada unitat d’habitatge
– Una bugaderia comunitària, que novament faci més eficients les despeses energètiques i fins i tot faciliti la trobada dels usuaris al voltant de les tasques quotidianes.
– Una zona d’entrenament, gimnàs o sauna, que permet disposar d’instal·lacions professionals i companyia que motiva els usuaris a cuidar la seva salut física i que pot disposar d’entrenadors per a la cooperativa.
– Menjador i cuina comunitaris, a més dels privats a cada unitat. L’ús d’aquests espais és molt variable en funció del grup que forma la cooperativa, des de cooperatives que dinen i sopen cada dia en comunitat, fins a cooperatives que celebren únicament certs esdeveniments conjunts o fins i tot disposen d’una sala que només s’utilitza pels usuaris del complex quan tenen convidats.
– Sales polivalents, per desenvolupar activitats intel·lectuals i lúdiques adequades a la 3a edat o per reunir-se i gaudir de temps junts.
– Un aparcament centralitzat en què es pot disposar de cotxes compartits o estacions de càrrega per a vehicles elèctrics.
– Biblioteca i zona d’ordinadors comunitària, amb fons de llibres entre tots els socis i on es poden rebre classes d’informàtica. El fet de disposar d’equips informàtics comunitaris permet als usuaris compartir les despeses d’estar al dia de les últimes tecnologies compartint la inversió en els mateixos, així com el manteniment tècnic.
– Sala de fisioteràpia i infermeria, amb personal contractat comunitàriament.
Viabilitat urbanística, jurídica i legal
Però, com funciona el model econòmic d’un cohousing sènior?
En primer lloc, el mateix format d’autopromoció ja abarateix moltíssim el projecte, ja que elimina el benefici del promotor immobiliari.
Normalment, la forma de finançament en el cas de les cooperatives d’habitatge sol ser demanar un crèdit promotor, però en el cas sènior poden ser els estalvis de tota una vida o la venda de l’immoble habitual en cas que sigui de propietat, tenint en compte que com més edat, més capacitat adquisitiva.
Així doncs, aquest sistema no especulatiu i sense ànim de lucre suposa un punt intermedi entre el lloguer i la compra, l’inquilí i el propietari, que s’estructura en dos formats de pagament. El primer és el capital inicial, un pagament retornable que s’efectua en entrar al projecte i serveix per assumir el cost de construcció del projecte, però que un cop marxem podrem recuperar, segons les condicions que estableixi la cooperativa, que sol ser una venda a un tercer no especulativa i que pot requerir l’aprovació de la resta de socis. Això és important de tenir-ho en compte en cas que la gestió de la venda es dugui a terme després de la defunció de l’inquilí, en què són els hereus els qui hauran de gestionar el traspàs.
Paral·lelament, existeix una quota mensual semblant a un preu de lloguer social i molt inferior a la mensualitat d’una residència convencional, que servirà per pagar el manteniment dels espais i instal·lacions, així com els subministraments bàsics i els serveis de cures.
Aquesta quota mensual pot variar segons si la inversió inicial dels inquilins ha pogut cobrir el total o no de la construcció. Si hi ha part d’hipoteca pendent, aleshores la quota és més alta; però si el total de la construcció s’ha pogut finançar amb estalvis propis, la quota mensual pot ser similar al que costa mantenir un habitatge convencional, però disposant dels avantatges de serveis comuns de cura que aquest tipus de desenvolupaments ofereixen.
En tractar-se normalment d’una cooperativa com a forma jurídica, els usuaris s’han de constituir com a socis d’aquesta per entrar al projecte. Existeix el concepte de soci expectant, que és aquell que s’hi apunta a l’espera que s’alliberi una plaça que li permeti entrar. En ocasions, quan el nombre de socis expectants és prou elevat, poden arribar a posar-se d’acord i desenvolupar el seu propi projecte.
Què és un cohousing sènior ecològic
El model de cohousing sènior ecològic és similar al que plantegem amb les comunitats d’habitatge ecològiques.
Però exactament, què és un cohousing sènior ecològic?
Mitjançant sistemes d’eficiència energètica, tant sistemes d’arquitectura passiva com sistemes actius com les energies renovables, units a l’acumulació i el reciclatge d’aigua, podem arribar a viure en un edifici autosuficient desconnectat de la xarxa.
En alguns exemples de cohousing al nord d’Europa fins i tot podem arribar a trobar comunitats que produeixen i consumeixen els seus propis productes a través d’horts i fins i tot ramaderia.
Paral·lelament, l’amortització d’aquest conjunt d’instal·lacions que eviten la hipoteca energètica pot reduir en gran mesura la quota mensual, havent d’invertir només en el manteniment i, si escau, en personal per a les cures, permetent a l’usuari gaudir de la tercera edat de manera autònoma i amb una elevada qualitat de vida.
Un exemple de cohousing sènior: Walden XXI
Potser la millor manera d’entendre què és un cohousing sènior és analitzant un exemple pioner a Catalunya ubicat a la localitat de Sant Feliu de Guíxols.
Es tracta del cas de Walden XXI, un desenvolupament dirigit per l’entitat cooperativa Sostre Cívic en model de cessió d’ús.
Es tracta de la rehabilitació de l’antic hotel Jecsalis mitjançant la reconversió de les 74 habitacions de l’hotel en 27 apartaments d’uns 40-50 m2 per a una o dues persones, on s’hi instal·laran les 35 persones sòcies del projecte. Aquests apartaments consten d’una habitació, una petita cuina, una sala-menjador i un bany adaptat. A més, el 20% de l’edifici, uns 800 m2, es destinarà a serveis compartits, com una biblioteca, una bugaderia, sales polivalents, sala de fisioteràpia, infermeria; espais comunitaris com un gran menjador i cuina col·lectius, la biblioteca, la sala d’ordinadors i la sala del silenci. El projecte també comptarà amb una sala oberta al poble, amb la voluntat d’implicar-se en la vida associativa del municipi.
Per fer possible tot això, l’Ajuntament va haver de modificar el POUM per acollir un projecte de cohousing sènior.
A nivell de gestió, la propietat es basa en el model de quotes que hem descrit anteriorment: la quota d’entrada a la cooperativa i la quota d’ús mensual per garantir l’ús de l’habitatge i dels espais comunitaris, de la qual detallarem els preus en aquest cas concret.
La compra de l’hotel suposa una inversió de dos milions d’euros, que es finançarà amb l’aportació inicial de 40.000-45.000 euros que farà cada soci i a través d’un crèdit que també servirà per finançar les obres de reconversió de l’edifici. Aquesta quota es retornarà si un soci marxa, mentre que si mor passarà a la persona a qui correspongui l’herència, que també tindrà l’opció de decidir si vol sumar-se a la comunitat, sempre que sigui compatible amb la filosofia del projecte.
Paral·lelament, s’efectuarà el pagament de 750-850 euros mensuals per unitat de convivència, que corresponen a la liquidació del crèdit, així com una quota de manteniment de 600€ per persona per pagar subministraments bàsics i l’aportació destinada a cures.
Models com Walden a Sant Feliu de Guíxols són casos d’èxit en què una associació d’usuaris ha aconseguit dur a terme un projecte de gran envergadura amb la il·lusió i l’energia conjuntes d’aconseguir una millor qualitat de vida en companyia d’altres jubilats i amb cures assistencials comparables a les que trobarien en una residència, però mantenint la seva autonomia i privacitat amb un habitatge propi adaptat a les seves necessitats.
Sens dubte, entendre què és un cohousing sènior i saber com dur-lo a terme és clau tant per a entitats públiques com per a organitzacions d’usuaris. Sens dubte, aquest serà un model que està entrant amb força al nostre país i que serà cada vegada més comú com a alternativa de vida per a la gent gran.