Cases preparades per a l’emergència climàtica

*Actualització: Si us plau, contacteu amb el nostre equip per a la revisió de preus a data actual

Actualment, podem arribar a afirmar que el canvi climàtic és l’amenaça més gran a què ens enfrontem com a éssers humans; sabem que hem provocat una crisi sense precedents i que, encara que avui mateix s’aturessin totes les emissions de gasos d’efecte hivernacle, els efectes sobre el clima i l’estabilitat dels ecosistemes com a resultat de l’impacte humà s’estendran durant centenars d’anys.

La nostra responsabilitat és actuar ara per evitar els efectes catastròfics d’una escalada climàtica que amenaci la nostra supervivència com a espècie, però també assegurar l’adaptació de la nostra generació als reptes d’un món incert en què l’estabilitat de què hem gaudit l’últim segle deixarà de ser-ho.

En els darrers anys, i especialment després de la signatura de l’Acord de París l’any 2016, sembla que la consciència climàtica ha començat a arrelar a tots els nivells i tant governs com institucions estan començant a despertar i a prendre accions més o menys efectives o urgents per pal·liar la crisi climàtica i adaptar-s’hi.

Però què podem fer nosaltres com a individus?

Igual que els individus prenem mesures per reduir el nostre impacte ecològic, també podem prendre mesures per preparar la nostra adaptació al canvi climàtic i, sens dubte, aquestes mesures passen per adaptar els nostres habitatges a un escenari d’emergència climàtica.

L’organisme internacional IPCC, Intergovernmental Panel on Climate Change, avalua els impactes, l’adaptació i la vulnerabilitat al canvi climàtic adreçant-se als responsables de la presa de decisions al voltant de polítiques per afrontar aquesta situació. [2]

A Espanya, es preveu un increment de temperatures amb onades de calor molt més acusades i períodes de temperatures elevades amb escassetat de subministrament d’aigua; com respondran els nostres habitatges a aquesta nova realitat?

I com s’adaptarà el sistema hidrogràfic als períodes de sequeres o tempestes, cada vegada més habituals, que ens obliguin a restringir o racionar el subministrament d’aigua municipal?

Què passaria en cas de pandèmies, o de tancament de fronteres que amenacessin el subministrament constant d’aliments?

Cada vegada més famílies són conscients de les amenaces de la realitat que afrontem i busquen construir o adaptar els seus habitatges a l’emergència climàtica; és el que recentment es coneix com a habitatges, o fins i tot a una escala més gran, comunitats resilients.

Cases preparades per a l’emergència climàtica

Al llarg d’aquest apartat, aprofundirem en els diferents recursos que podem aprofitar: l’aigua, el vent, la radiació solar, la terra i la calor de l’aire o del terreny, i en diferents maneres de fer-ho en el disseny de cases preparades per a l’emergència climàtica. A més, aquests recursos no només s’aprofiten al llarg de la vida útil de l’habitatge, sinó que poden arribar a emprar-se directament per a la seva construcció, com ara sistemes constructius que utilitzen recursos del mateix terreny com la terra o la fusta. També tindrem en compte quins són els subministraments susceptibles de tenir problemes en cas d’una emergència climàtica.

Aigua

L’aigua és imprescindible per a la vida humana, tant per als processos d’hidratació com per a la higiene. En l’última dècada, l’aigua corrent ha passat a considerar-se un subministrament bàsic indiscutible als països desenvolupats i un recurs de primera necessitat als països en desenvolupament.

En el cas d’Europa, tot i no ser un continent àrid, les dades sobre la pressió exercida sobre l’aigua dolça són preocupants. En diversos estudis elaborats per la Comissió Europea s’indica que un índex d’explotació de l’aigua superior al 20% implica que el recurs hídric està sotmès a estrès a causa d’un ús clarament insostenible que no té en compte els recursos a llarg termini. Espanya es troba en aquesta situació, juntament amb altres països com Bèlgica, Bulgària, Xipre, Itàlia i Malta. [3]

Captació d’aigua

Hi ha dos sistemes principals de captació hídrica: la captació d’aigua de pluja o els pous subterranis.

Recollida d’aigua de pluja

La recollida de pluvials està estretament relacionada amb la pluviometria de cada zona i el seu ús s’associa normalment al reg de jardins.

En el cas d’Espanya, la pluviometria és molt canviant, combinant èpoques de molta pluja a la primavera amb una escassetat important a l’estiu. Per això, l’eficiència dels sistemes de recollida d’aigua per al reg està molt qüestionada, ja que els períodes d’escassetat de pluja coincideixen amb els períodes d’alta demanda de reg; això ens porta a sobredimensionar dipòsits de pluvials que han d’emmagatzemar grans quantitats d’aigua en períodes plujosos per utilitzar-la a l’estiu.

Aquest dimensionament s’efectua en funció de la superfície de captació, la pluviometria i el factor de superfície —és a dir, si es tracta d’una coberta plana, inclinada, verda… A partir d’aquí, cal considerar quina és la demanda anual i quin període de sequera hem de tenir en compte, per la qual cosa es tracta d’un càlcul una mica difícil de precisar.

Preveient que el canvi climàtic impliqui un augment d’aquestes èpoques de sequera, disposar d’un dipòsit de pluvials es converteix en una alternativa de resiliència, ja no pensant en el reg del jardí sinó en el subministrament de la casa.

És important saber que la recollida d’aigua de pluja no és directa, ja que a l’inici de cada recollida cal preveure un temps de neteja de la brutícia de l’àrea de captació, que serà més gran com més temps hagi passat des de l’última pluja. Com que l’objectiu és emmagatzemar al dipòsit l’aigua perfectament neta, també hi ha la possibilitat d’instal·lar una sèrie de filtres directament als baixants i canals de coberta, així com directament a l’entrada del dipòsit.

La tecnologia i el gran volum d’aquests dipòsits incideixen en el seu cost elevat, així com en un impacte visual important. Per evitar aquest segon, hi ha la possibilitat d’instal·lar dipòsits enterrats al terra, cosa que encara incrementa més el pressupost pel cost d’excavació, així com la necessitat, en alguns casos, d’una bomba que elevi l’aigua a una cota superior. Tanmateix, es tracta d’un recurs que resol la necessitat de protegir el dipòsit dels raigs ultraviolats i de la calor. [4]

Les normatives de construcció municipal cada vegada són més proclius a exigir aquest tipus de dipòsits a la parcel·la, sobretot si es tracta d’un habitatge unifamiliar amb jardí.

Pous subterranis

La recollida d’aigua mitjançant pous subterranis depèn de la presència d’aigua al subsòl, per la qual cosa en molts casos no serà possible instal·lar-los, ni resultarà econòmic segons la profunditat del nivell freàtic.

Per instal·lar-los, cal excavar un pou i instal·lar una bomba d’extracció per impulsar l’aigua fins a la cota del terra.

Reutilització d’aigua

De cara a la reutilització de l’aigua, solem classificar-la en diferents estadis de tipus d’aigua en funció del seu ús futur: aigua per a consum humà, aigua per a higiene personal, aigua de reg… Un exemple paradigmàtic és el projecte de l’Ajuntament de Venlo, a Holanda, que descrivim a l’article d’Economia circular en arquitectura.

En aquest edifici, es distingeixen 5 xarxes diferents de recirculació de l’aigua: aigua potable de xarxa, aigua pluvial, aigües grises, aigües grogues i aigües negres, entenent l’ús d’aigües regenerades com la proposta clau per resoldre la gestió del cicle integral de l’aigua a curt termini.

Utilització d’aigües grises

L’estratègia neix de la consciència que certes aplicacions diàries no requereixen una aigua de qualitat com la potable, com ara les cisternes del vàter, la neteja domèstica d’exteriors o el sistema de reg, que tractarem al proper apartat. Per a aquests usos, les aigües grises procedents de dutxes i rentamans, convenientment tractades, són una alternativa eficaç i adequada.

Les aigües grises es diferencien entre aigua grisa bruta (AGB) i aigua grisa reciclada (AGR). L’aigua grisa bruta consisteix en les aigües residuals domèstiques procedents de dutxes, banyeres i rentamans. Es pretén excloure l’aigua procedent de cuines, bidets, rentadores i rentaplats per la possible presència de productes químics contaminants i agents patògens, sempre depenent del tipus de sistema de filtratge i depuració a què sotmetem les aigües. Convertir aquesta aigua en la categoria d’aigua grisa reciclada implica el seu tractament adequat i la preparació perquè arribi al seu nou punt de subministrament.

Aplicant la tecnologia adequada, es pot reduir fins a un 40% el consum d’aigua apta per al consum humà dels nostres edificis i reservar-la per a aquells usos estrictament necessaris. D’aquesta manera, aconseguim reduir la mitjana de 127 litres per persona que suposa el consum d’aigua diari a Europa. En relació amb aquesta xifra, les cisternes del bany hi tenen molt a veure, amb descàrregues que oscil·len entre els 3 i els 6 litres, la recàrrega de les quals suposa una demanda estimada que pot arribar als 45 litres al dia per persona, un percentatge molt elevat de la despesa total.

De manera similar al cas de les aigües pluvials, caldrà fer un càlcul de demanda d’aigua tractada en comparació amb la producció d’aigües grises, i el volum més gran determinarà la mida del dipòsit, molt petit en omplir-se cada dia.

Tots els elements integrants d’aquesta xarxa han d’estar en un circuit independent del sistema d’aigua apta per al consum humà, evitant el risc de connexions creuades. Alhora, el sistema ha de garantir el subministrament d’aigua de xarxa fins i tot en casos d’un possible tall d’energia elèctrica, per la qual cosa haurem de duplicar la instal·lació.

En conclusió, es tracta d’un sistema que funciona però que suposa una inversió elevada i de llarga amortització, a causa del cost encara relativament reduït de l’aigua al nostre país.

Aigua per al reg de jardins

Per al reg de jardins, el càlcul aproximat considera de 2 a 6 litres/m²/dia, una xifra molt variable en funció del tipus de vegetació i de l’estació de l’any, suposant novament una despesa elevada d’aigua tot i ser reciclada, ja sigui provinent de la pluja o de les aigües grises.

Amb la idea de reduir aquest consum, recentment es treballa molt amb els anomenats jardins xeròfils, que busquen treballar amb espècies autòctones, conseqüentment adaptades al clima i a la pluviometria. Així, a diferència dels jardins a què estem acostumats, sempre verds i plens de gespa amb espècies importades de gran consum d’aigua, els jardins xeròfils utilitzen arbustos locals i plantes de secà, com sèdums, crasses o aromàtiques.

Depuració de l’aigua

El sistema de depuració d’aigua forma part del procés de tractament, que generalment inclou les etapes següents: la captació i emmagatzematge d’aigües grises, el tractament en si i l’emmagatzematge i impulsió de l’aigua tractada.

De manera general, els tractaments es poden classificar en els sistemes següents: sistemes físics, fisicoquímics i biològics. [5]

Els sistemes físics, com bé indica el seu nom, només empren sistemes de filtració per geometria, com malles o anelles. A més, poden contenir un sistema de separació d’olis i greixos per decantació. Aquests tractaments, tot i ser els més econòmics i amb menys manteniment, avui dia costa considerar-los res més que simples pretractaments per la seva poca eficiència.

Els sistemes fisicoquímics combinen el filtre anterior amb sistemes de desinfecció, aconseguint així separar olis i greixos, emulsions, col·loides, partícules en suspensió, matèria orgànica i terbolesa. Els filtres poden ser més tecnificats, com filtres de sorra o multiestrat, i l’ús de químics consisteix bàsicament en la dosificació de coagulants i desinfectant, el més habitual hipoclorit sòdic. En contra, es tracta d’un sistema de tractament amb un cost de manteniment elevat.

Les tecnologies que més s’estan desenvolupant recentment giren al voltant dels filtres biològics, que obtenen la degradació de la matèria orgànica present a les aigües grises mitjançant microorganismes, el creixement dels quals s’afavoreix aportant oxigen al sistema.

Per a això, caldrà l’ús de sabons ecològics, sense químics, per evitar matar els bacteris o vegetals que fan aquesta feina. En alguns casos pot ser recomanable instal·lar un desguàs directe a la xarxa de sanejament on puguem abocar productes d’elevada toxicitat o amb una forta càrrega química com lleixiu o dissolvents.

Entre els sistemes biològics més utilitzats destaquen els reactors seqüencials, que utilitzen fangs actius; els reactors biològics de membrana, que a més del procés biològic utilitzen membranes de microfiltració; o els sistemes biològics naturalitzats, que utilitzen un determinat tipus de vegetació per a l’aportació natural d’oxigen a l’aigua —com les fitodepuradores. Aquest oxigen, com ja hem indicat, afavoreix la proliferació de microorganismes, els quals es troben en forma de capa sobre un substrat que està en contacte amb l’aigua a tractar.

A nivell urbà, hi ha un gran problema en la manca de separació de les xarxes de pluvials i residuals, que acaben barrejant-se a la xarxa general de sanejament. Es tracta de dues tipologies d’aigua que no s’haurien de barrejar, ja que una és neta mentre que l’altra conté restes fecals i químics.

Països com Anglaterra ja han inclòs l’obligatorietat per normativa que les cobertes públiques disposin d’un drenatge que no desguassi a la xarxa de sanejament. En el cas espanyol, la normativa comença a perseguir aquest objectiu amb primeres temptatives d’obligatorietat normativa a nivell municipal.

Energia

Avui dia, sembla inconcebible viure en una casa amb les limitacions energètiques que va viure la generació anterior. La societat està acostumada a uns estàndards de comoditat que semblen difícils de revertir.

Tanmateix, no és casualitat que, lligat a la consciència de la crisi mediambiental, molts usuaris prenguin consciència de la necessitat de reduir el consum. De fet, la lògica ens diu que, com menys consum d’energia i recursos renovables, menys necessitat de producció d’energia.

Les estratègies passives impliquen una reducció directa del consum, fent el disseny més ecològic i depenent cada vegada menys de qualsevol font energètica.

Les anomenades cases de consum gairebé nul estan incloses al Codi Tècnic de l’Edificació (CTE) espanyol des del juny de 2020, a través de l’actualització dels requeriments del Document Bàsic HE en la limitació del consum energètic. [6] Es tracta d’habitatges que pràcticament no inverteixen energia en la calefacció o refrigeració de l’habitatge, i limiten el seu consum d’energia primària per a la il·luminació i els aparells electrònics.

A continuació dividirem aquest apartat en dos subgrups, que corresponen als dos tipus d’energia esmentats: energia calorífica i electricitat. L’energia calorífica s’empra en la producció d’aigua calenta per a calefacció i ACS (aigua calenta sanitària), mentre que l’electricitat s’utilitza tant per alimentar aparells electrònics i il·luminació com per a calefacció elèctrica i refrigeració.

Electricitat

Com ja hem comentat, les cases preparades per a l’emergència climàtica han de ser capaces de generar la seva pròpia electricitat per il·luminar artificialment i fer funcionar els electrodomèstics, així com aparells de funcionament elèctric que serveixin per climatitzar el nostre habitatge. Per a això, hi ha diversos mecanismes de generació.

Turbines o aerogeneradors

Un aerogenerador és un dispositiu elèctric amb una turbina que converteix l’energia cinètica del vent —l’energia del moviment— en energia elèctrica. Està format per un o diversos molins de vent a petita escala que es poden instal·lar en un habitatge i que s’orienten de manera automàtica en funció d’un penell que porten incorporat. A més, disposen d’un sistema de seguretat per evitar danys.

Es tracta d’aparells subjectes als recents avenços tecnològics, que faciliten una dimensió menor i, conseqüentment, una funcionalitat més gran. Per exemple, un aerogenerador convencional de la marca Bornay comença a actuar a partir d’una velocitat del vent de 2 metres per segon, és a dir, tan sols 7,2 km/h. Amb vents forts superiors a 30 m/s, les pales canvien la seva posició i l’aerogenerador es frena per evitar tensions excessives.

Les últimes innovacions dissenyen turbines que es poden instal·lar a la coberta de l’habitatge a mode de xemeneia, connectant-se a la instal·lació de manera semblant a una placa solar. Un exemple d’aquest tipus de sistemes és la Graeme Attey Wind Turbine [7], un aerogenerador que pretén ser una revolució per aconseguir l’autosuficiència elèctrica domèstica.

Tanmateix, com qualsevol aparell que genera electricitat, el seu hàndicap apareix en les limitacions tècniques de les bateries on acumulen l’energia, que acaben resultant molt cares i ofereixen molt poca autonomia.

Panells fotovoltaics

La captació d’energia dels panells fotovoltaics es fa de manera indirecta: capta la radiació solar i la converteix en corrent elèctric a través del moviment de fotons. Cal evitar confondre les plaques fotovoltaiques amb les plaques solars termodinàmiques (per escalfar aigua), que comentarem més endavant a l’apartat de generació d’aigua calenta.

Com més intensa sigui la llum, més gran serà la quantitat d’electricitat generada. Per això, la quantitat de plaques, la seva posició i la seva orientació tindran una gran importància en la captació. Així, la seva orientació òptima serà mirant al sud, corresponent a l’azimut 0º, mentre que la seva inclinació idònia dependrà de la latitud de la seva ubicació, al voltant dels 35º.

Les plaques estan formades per un conjunt de cèl·lules fotovoltaiques, al seu torn compostes per una o més làmines d’un material semiconductor que es recobreix amb un vidre per reduir les pèrdues de calor.

La majoria de cèl·lules són de silici i tenen rendiments d’entre el 14% i el 17%. També es fabriquen les anomenades ‘cèl·lules de segona generació’, més barates però amb rendiments menors, del 10% al 12%. Últimament, s’està treballant amb sistemes amb rendiments d’entre el 25% i el 30%, però això suposa uns preus força més alts.

Tot plegat implica uns rendiments realment baixos, amb un cost energètic veritablement elevat derivat de l’extracció i transformació del silici a altes temperatures. A més, com que només hi ha radiació durant el dia, la discontinuïtat de l’energia és elevada i serà més necessari que mai poder emmagatzemar-la per aprofitar-la durant la nit.

Per això, és important assegurar una vida útil no inferior als 30 anys, com ofereixen les plaques de més qualitat, i valorar les opcions d’optimització de l’aprofitament d’aquesta energia. Ja sigui mitjançant el seu emmagatzematge en bateries, una opció encara incipient, com mitjançant el seu emmagatzematge en forma d’aigua calenta, per exemple a través d’una màquina d’aerotèrmia que s’alimenta de l’electricitat per escalfar i emmagatzemar aigua en un dipòsit d’inèrcia.

Emmagatzemar energia

Com ja hem anat indicant en els diferents sistemes de generació d’energia elèctrica, la importància sempre rau en on emmagatzemar-la. Sobretot en el cas de les plaques fotovoltaiques per la seva discontinuïtat de captació entre el dia i la nit, intrínseca de la radiació solar.

Una opció relativament recent són les bateries Tesla, el producte que actualment disposa de més autonomia del mercat, si bé hi ha altres empreses que fabriquen bateries domèstiques, com Nissan i Solar Rocket.

Tesla és una empresa pionera en la fabricació de cotxes elèctrics que s’està posicionant en el sector de bateries domèstiques, amb la voluntat de revolucionar la manera com produïm i consumim energia. Es tracta d’una molt bona notícia a nivell espanyol, on la implantació de l’anomenada Llei del Sol va suposar una penalització total de l’autoconsum, en no permetre abocar l’excedent d’energia generada a la xarxa per al seu possible aprofitament per part d’altres usuaris.

Tot i que aquestes bateries es poden aplicar a diferents sistemes, fins i tot a fonts d’energia no renovables, estan pensades per treballar juntament amb una instal·lació de plaques fotovoltaiques. La quantitat de bateries necessàries per a una casa depèn de la mida i la demanda energètica de l’habitatge, cosa que deriva en la instal·lació d’una o dues bateries aproximadament per al proveïment d’un habitatge, així com de les cases preparades per a l’emergència climàtica.

En el cas dels models de Tesla, el model PowerWall 2 redueix tant les seves dimensions que pretén convertir-se pràcticament en un electrodomèstic, concretament fins a assolir els 80 cm x 115 cm x 15 cm. Té un pes de 120 kg, cosa que permet penjar-la directament a la paret. A més, la seva instal·lació és possible tant en interiors com en exteriors, és segura al contacte humà i no requereix cap mena de manteniment. De manera pionera, es pot controlar mitjançant dispositius electrònics, per supervisar constantment el seu rendiment i analitzar-ne la possible optimització.

Disposa d’una capacitat energètica de 13,5 kWh, amb un rendiment del 90%. El preu oscil·la al voltant dels 7.500 €, cosa que fa que es pugui arribar a valorar una possible amortització de la inversió en uns pocs anys, ja que es tracta d’una instal·lació que ens permetrà desconnectar-nos per complet de la xarxa elèctrica. Per la seva banda, Nissan ofereix la seva bateria domèstica xStorage, de 60 kg, una potència de 4,2 kWh i un valor de 4.000 €.

Tanmateix, parlem d’aparells amb un cost ecològic de fabricació molt elevat que no hem de deixar de tenir en compte en l’anàlisi del seu cicle de vida.

Producció d’aigua calenta per a calefacció i ACS

Quines opcions tenim per escalfar aigua?

Biocombustible

El biocombustible consisteix en una opció basada directament en la tradició, que considera la terra com a recurs i, a més, posa en valor el seu caràcter local. Si apostem per un creixement sostenible de boscos que ens aportin residus orgànics que podem cremar per aconseguir ACS i calefacció, podrem cobrir aquesta necessitat de manera autosuficient.

Tanmateix, és cert que si considerem un terreny mitjà d’uns 500 – 1000 m², no podem assegurar una autosuficiència de fusta. Aquí és on pren rellevància la col·laboració comunitària, així com la presència d’un parc de bosc local gestionat amb aquesta finalitat.

La crítica més estesa a l’energia generada a través de la crema de biocombustible és justament el fet que es generi mitjançant la combustió, ja que això genera gasos d’efecte hivernacle (GEH). Així mateix, parlem de la combustió d’un material que ha anat absorbint CO₂ al llarg de la seva vida, per la qual cosa la petjada ecològica s’acaba compensant, i fins i tot pot arribar a ser negativa.

Dos aspectes positius a l’hora de valorar la viabilitat de construir una casa amb biomassa són la possibilitat d’amortitzar la inversió inicial en uns 2-3 anys, gràcies a la seva elevada potència i baix cost. Així, en tractar-se de combustió, podem aconseguir una gran quantitat d’energia en poc temps amb una inversió molt menor que la dels sistemes d’aerotèrmia i geotèrmia.

Es pot resoldre la demanda d’ACS i calefacció d’un habitatge amb una caldera de 16-25 kW, amb un pressupost de 2.000 € a 3.000 €. De manera similar, a Espanya es venen estufes individuals de 7-10 kW per uns 800 €. Tanmateix, és cert que es tracta d’un sistema en què cal tenir en compte un preu mensual de combustible. Per sort, a diferència del gasoil, la tendència del pèl·let és a la baixa en tractar-se d’una matèria renovable.

Geotèrmia

La geotèrmia es basa en l’estabilitat de la temperatura a l’interior de la terra, que es manté igual tot l’any a una profunditat de 20 m. A través d’aquesta diferència de temperatura interior-exterior i gràcies a l’ús d’una bomba de calor, aconseguim extreure energia calorífica de manera contínua.

Així doncs, el valor de la geotèrmia rau en la seva estabilitat: les 24 h del dia, tots els dies de l’any, produeix energia de manera regular sense que el clima l’afecti, per la qual cosa resulta molt adequada per a cases preparades per a l’emergència climàtica. En conseqüència, serà més eficient en climes continentals que no pas temperats. Altres beneficis són la possibilitat d’instal·lació en habitatges ja construïts i el seu impacte estètic nul, en estar enterrada.

Tanmateix, la necessitat d’excavar pous n’encareix el cost d’instal·lació, arribant a resultar un 20% més cara que la instal·lació de la seva alternativa, l’aerotèrmia. Un pressupost aproximat per a un habitatge unifamiliar de 200 m² implica un total de 25.000 – 30.000 €, tenint en compte el cost de la bomba de calor geotèrmica i el seu acumulador (12.500€), dues sondes de captació geotèrmica (5.000€) i una instal·lació fotovoltaica alternativa amb el seu sistema de distribució, com pot ser un terra radiant (5.000€).

D’entre totes les energies renovables, la instal·lació d’energia geotèrmica és la que requereix una inversió inicial més gran, per la qual cosa és molt important avaluar la rendibilitat a mitjà i llarg termini; es calcula un temps d’amortització d’uns 7 anys gràcies al seu elevat rendiment.

Aerotèrmia

L’aerotèrmia es basa en l’aprofitament de la temperatura de l’aire, i només cal una unitat exterior de captació de la temperatura de l’aire. El principal hàndicap és la manca de continuïtat d’aquesta energia, que aconsegueix un pic de captació a l’estiu, moment en què la demanda és ínfima.

Un punt negatiu de construir una casa amb aerotèrmia és sobretot el preu, ja que requereix una sèrie d’instal·lacions força cares. Un exemple són els dipòsits d’inèrcia, necessaris perquè l’aerotèrmia no permet aigua calenta immediata com una caldera de gas, que treballa a altes temperatures, i això suposa un sobrecost. Els emissors de calor associats a aquest sistema de generació d’energia també són cars, tant el terra radiant com el radiador de baixa emissivitat.

Amb tot això, els costos d’instal·lació d’un sistema d’aerotèrmia per a una casa unifamiliar en el mateix habitatge de 200 m² que analitzàvem en el cas de la geotèrmia inclouen una bomba de calor aerotèrmica amb un acumulador (12.500€), amb un sistema de gestió de dades i una sonda de la temperatura exterior, així com la instal·lació fotovoltaica alternativa i un sistema de distribució (5.000€). El pressupost definitiu oscil·la entre els 20.000 – 25.000 €, amb un temps d’amortització d’uns 10 anys a causa del seu rendiment inferior al de la geotèrmia i la seva manca de continuïtat.

Al blog, desenvolupem un article comparatiu entre aquestes dues energies sota el títol Diferències entre geotèrmia i aerotèrmia.

Plaques solars o termodinàmiques

Hi ha una alternativa que consisteix en panells que permeten emmagatzemar energia mitjançant aigua calenta, és a dir, energia calorífica. La seva tecnologia consisteix a escalfar un líquid portador de calor que es troba als tubs que els componen. Es destinen principalment a la producció d’aigua calenta per a banys o calefacció i no depenen directament del sol per captar energia. La veritat és que són capaços de generar energia calorífica en dies plujosos o ennuvolats.

Les plaques solars són una opció eficient en relació amb els seus preus competitius si les comparem amb les plaques fotovoltaiques, a causa del seu sistema molt més senzill. Poden arribar a costar menys de 100 € en comparació amb els 8.000 € mínims que val una placa fotovoltaica. A més, són una bona inversió, ja que es poden arribar a amortitzar en 5 anys.

Alimentació

Com indicàvem a l’inici de l’article, en cas d’emergència climàtica o qualsevol altre tipus de crisi, el proveïment alimentari esdevé indispensable. Si aconseguim convertir el nostre habitatge també en una solució per a la nostra alimentació, o almenys assegurar-nos els productes frescos, tindrem molt menys de què preocupar-nos a l’hora d’afrontar una situació adversa.

A tot això s’hi sumen tots els beneficis que ens aporta tenir un hort per cultivar aliments propis aprofitant la terra com a base per al creixement de la vegetació. Duent a terme aquesta pràctica, aconseguim un estalvi econòmic alhora que ecològic, prenent consciència de la inversió de temps i cures que requereix una pràctica com aquesta.

Els beneficis dels productes autocultivats són molts: des de la seva naturalitat, el fet que siguin ecològics i locals, fins a l’estalvi ecològic del transport i l’absència de químics i la transparència d’informació.

Paral·lelament, anem prenent consciència del nostre abús del consum de carn, simplement a causa de la facilitat amb què se’ns ofereix comprar-la i de la desconnexió amb les implicacions ecològiques de la seva producció.

A més, els requeriments d’espai i atenció per a un hort es poden reconvertir en una excusa per generar col·laboracions entre veïns i teixit social. Potser no ens surt a compte tenir una plantació per a una sola família, però trobem la manera de compartir un hort i generar al seu voltant un sentiment de comunitat.

A tot això, traiem a la llum el tema del wàter sec, que en lloc de consumir aigua i generar aigües residuals ens aporta l’anomenat compost, que podem reaprofitar per adobar el nostre hort. Això ens permetrà prescindir de fertilitzants i assegurar la naturalitat dels nostres aliments.

Residus

La conscienciació de la reducció de residus de la mà de la reducció del consum és el pas següent. De fet, el concepte de Casa de residu zero que desenvolupem en un article del blog està cada vegada més a l’ordre del dia, amb la seva filosofia de les 5R (rebutjar, reduir, reutilitzar, reciclar i compostar). No es tracta tant d’un cost econòmic, sinó d’una actitud constantment crítica i revisionista.

En el cas d’una desconnexió total de la xarxa per part de cases preparades per a l’emergència climàtica, hem d’afegir la variable de què fem amb la producció de residus, així com amb l’aigua que rebutjarem.

Residus

Idealment, la nostra producció de residus pot arribar a ser únicament orgànica, ja que prèviament hem aplicat les primeres 3R (rebutjar, reduir i reutilitzar).

Arribats a aquest punt, tenim l’opció de reciclar, que en la majoria de casos confiem a la gestió pública sense prendre consciència que només s’arriba a reciclar la meitat de les deixalles. Per això, la millor opció és generar només residus orgànics, que puguem utilitzar per convertir en compost, assolint un habitatge que ni consumeix energia de xarxa ni genera residus que no pugui autogestionar.

Sanejament

De cara a la gestió de residus fruit del sanejament, tornem a la lògica de més val prevenir que curar. Les aigües negres són molt difícils de gestionar i, en el millor dels casos, s’acumulen en una fossa sèptica que s’haurà de buidar anualment. Tanmateix, ens podem estalviar la generació d’aquest residu mitjançant un wàter sec, deixant només les aigües grises per gestionar.

Les aigües grises deriven de la higiene personal, la rentadora o la neteja de la llar. Si prenem la precaució de no utilitzar productes que continguin químics, aquestes aigües es poden filtrar naturalment en un aiguamoll amb plantes o servir directament per al reg al final de la seva ‘vida útil’, generant així zero residus de sanejament.