Sostenibilitat
Què són els edificis NZIB?
EDIFICIS D'IMPACTE NUL
Si bé el concepte de reducció de consum energètic en edificis ja està regulat per normativa des del 2018 al nostre país [nota], el terme de reducció d’impacte ecològic dels edificis és un concepte encara per regular a la majoria de països, però extremadament rellevant en un escenari d’emergència climàtica i de lluita per la sostenibilitat del planeta.
[nota]: A Espanya, un edifici de consum d’energia gairebé nul és aquell edifici, nou o existent, que compleix amb les exigències del Document Bàsic «DB HE Estalvi d’Energia» del Codi Tècnic de l’Edificació, en el qual es regula el consum energètic per a edificis de nova construcció.
Aquesta definició està indicada en el Reial Decret 732/2019, pel qual es modifica el Codi Tècnic de l’Edificació, aprovat pel Reial Decret 314/2006, de 17 de març.
Els edificis de nova construcció han de ser de consum d’energia gairebé zero des del 31 de desembre de 2020 i els edificis públics han de ser-ho des del 31 de desembre de 2018.
I és que el consum energètic és tan sols un dels indicadors a considerar d’una llarga llista d’impactes quan parlem del cicle de vida de qualsevol entorn construït.
Més enllà de l’energia, tota construcció genera un impacte en el seu entorn directe que engloba múltiples factors que poden alterar l’equilibri i la sostenibilitat dels ecosistemes. Si volem mantenir alguna opció d’èxit en la mitigació del canvi climàtic i l’adaptació al mateix, sens dubte, caldrà avaluar l’impacte d’un edifici de forma global.
Així neix el concepte NZIB – Nearly Zero Impact Buildings o Edificis d’Impacte Gairebé Nul, un terme encara sense una definició específica en el marc normatiu del sector de la construcció, però que porta molts anys d’evolució en les certificacions independents més reconegudes a nivell internacional. El concepte NZIB no només té en compte el consum energètic, sinó que integra una visió holística de l’impacte sobre l’entorn natural i sobre les persones d’un entorn construït.
Alguns conceptes previs
Per entendre el marc en què apareix la denominació d’edifici NZIB cal tenir clares dues referències clau que ens ajuden a entendre millor la seva definició.
La primera referència és el document Els Límits del Creixement publicat el 1971 i en el qual es parla per primera vegada de l’impacte dels éssers humans i els béns o serveis que generen sobre el planeta. Aquest estudi revisat el 2012 és una referència clau per entendre l’impacte de cadascuna de les nostres accions sobre la sostenibilitat del planeta i, si escau, dels edificis, entesos com a maquinàries complexes interrelacionades amb el seu entorn.
La segona referència és en relació al terme de Petjada Ecològica, una eina que permet quantificar el consum de recursos productius de la Terra pels éssers humans en relació a la seva disponibilitat.
Límits del creixement
El 1971, un grup de científics liderats per Donella Meadows del MIT van redactar un informe en el qual advertien que el creixement de la població, unida a l’increment constant de consum de recursos planetaris, estava a punt d’arribar al punt de col·lapse.
Aquest estudi es va revisar l’any 2012 pels mateixos autors, afirmant que ja s’hauria arribat als límits físics del planeta i per a això van utilitzar l’eina de la petjada ecològica que havia aparegut per primera vegada el 1996. [1]
La petjada ecològica
En termes generals, la petjada ecològica quantifica quanta natura tenim i quanta gastem. Es tracta d’una eina que avalua l’impacte dels éssers humans sobre la natura i que s’expressa en hectàrees globals.
La petjada ecològica mesura l’impacte de les activitats humanes sobre: terres de pastura, productes forestals, terra edificable, terra de cultiu, zones de pesca i carboni en comparació amb la biocapacitat dels mateixos. [2]
En base a aquests paràmetres, es mesura la superfície de terreny biològicament productiu que és necessària per mantenir un bé o un servei tenint en compte els recursos que necessita per dur-se a terme, així com els residus que genera.
Les terres de pastura i cultiu ens proporcionen menjar i fibres, els productes forestals proporcionen fusta i paper, les zones de pesca proporcionen peix, les zones edificables acullen l’entorn construït i el consum de carboni proporciona energia. [3]
Si entenem un edifici o entorn construït com un bé o un servei – i és que, a la pràctica, bé podria considerar-se com ambdós -; aquest tindrà un impacte sobre el planeta en la mesura que consumeix recursos i genera residus en totes les fases del seu cicle de vida.
En aquest sentit, el concepte NZIB valora l’impacte d’un edifici a partir de la seva petjada ecològica, però també té en compte les persones que l’habiten, entenent que qualsevol edifici ha de vetllar per la salut i el benestar dels seus ocupants, generant un impacte positiu.
De NZEB a NZIB
El concepte d’edifici NZIB respon a les sigles de Nearly Zero Impact Building, en català Edificis d’Impacte Gairebé Nul (EIGN). Es tracta d’un concepte complementari als Edificis NZEB, Nearly Zero Energy Buildings o Edificis de Consum Gairebé Nul (ECGN)
A diferència del concepte NZEB que fa referència o quantifica únicament el consum energètic d’un edifici, NZIB s’amplia cap a una visió més global i es refereix a l’impacte sobre el planeta -estretament relacionat amb la petjada ecològica – i sobre les persones.
I és que el terme NZEB, en fer únicament referència al consum d’energia dels edificis, està enfocat exclusivament a l’impacte de les emissions de carboni, una visió parcial del total de la petjada ecològica. [4]
Per aquest motiu cal avançar cap a la integració del concepte NZIB, un model molt més complet en l’anàlisi del cicle de vida d’un edifici i els elements que el componen.
DEFINICIÓ DE NZIB
Els edificis NZIB Nearly Zero Impact Buildings (Edificis d’Impacte Zero) són construccions el cicle de vida de les quals té un mínim o nul impacte sobre el medi ambient i les persones.
CRITERIS DE CONSTRUCCIÓ D’UN EDIFICI NZIB
L’any 2005, els professors Kibert i Grosskopf del Centre de Construcció de la Universitat de Florida, van publicar un document [5] en el qual analitzaven la nova generació d’edificis verds, el que ells denominen Construcció Sostenible Radical i enumeraven els cinc factors que havia de complir un edifici verd:
1. Integració amb els ecosistemes i l’entorn.
Segons Kibert i Grosskopf, una de les estratègies que pot tenir major benefici a llarg termini en un edifici verd és la integració extensiva dels ecosistemes i paisatge amb els edificis.
L’ecosistema que envolta un edifici té el potencial d’impactar sobre les condicions climàtiques, de benestar, de subministrament d’aigua, de producció i generació de residus o de la qualitat ambiental.
2. Construcció amb criteris d’economia circular.
Un dels principals reptes de la construcció sostenible és aconseguir elevats graus de circularitat. Avui dia tan sols es recuperen al voltant del 30% dels materials de construcció d’un edifici al final del seu cicle de vida.
Aconseguir una bona gestió de la reutilització de materials, mantenint el material en circulació el màxim temps possible i recuperant-lo o reciclant-lo al final de la seva vida útil requereix una planificació des de l’inici de projecte.
A més, s’ha de valorar també el cicle de vida del propi material i la seva procedència local, que al llarg de la seva vida útil pot generar un elevat impacte en el seu entorn directe.
3. Aplicació d’estratègies de disseny passiu i energia renovable.
Si bé la normativa comença a requerir barems de control de funcionament eficient dels edificis, el disseny passiu en el qual es redueix la demanda energètica al mínim, i generant la resta mitjançant fonts renovables és una matèria en la qual queda molt recorregut i conscienciació.
Estratègies bàsiques de l’arquitectura bioclimàtica com són la bona orientació i captació solar, la protecció solar i ventilació creuada o l’ús de sistemes constructius que garanteixin la inèrcia -acumulació de temperatura- i el bon aïllament i estanquitat són premisses bàsiques a respectar.
4. Gestió de recursos hídrics.
La gestió d’aigua és una qüestió que cada vegada cobra més importància en el disseny d’entorns construïts. Existeix avui un risc real que tant el canvi climàtic com l’estrès al qual estan sotmesos els recursos hídrics a causa del creixement de la població amenacin el subministrament constant i de baix cost al qual estem acostumats als països industrialitzats i compliqui encara més la supervivència dels països en desenvolupament a causa de l’escassetat d’aigua potable.
A més, les xarxes de sanejament estan sobrecarregades i han de gestionar no només l’aigua residual d’ús domèstic sinó també l’aigua pluvial que no pot filtrar-se en un terreny cada vegada més sobrepavimentat.
És per aquest motiu que es fa patent la necessitat d’incloure la gestió dels recursos hídrics en el propi projecte, valorant les opcions d’autoabastament total o parcial, recuperació d’aigües grises, gestió d’aigües residuals i aprofitament o filtratge d’aigua de pluja.
Es tracta d’una part del projecte que s’ha d’abordar de forma integral unida al plantejament de l’estratègia d’implantació, bioclimàtica i del propi disseny, entenent els consums i aigües residuals que es generaran i incloent com a factor clau el consum de la vegetació.
5. Implementació de mesures de gestió de qualitat ambiental.
La denominada Qualitat Ambiental Interior (CAI) o Indoor Environmental Quality (IEQ) en la seva versió anglesa és un indicador molt important a l’hora de dissenyar espais que garanteixin la salut dels seus ocupants.
Segurament és un dels factors que més rellevància ha adquirit en l’àmbit de disseny d’espais arran de la pandèmia del COVID-19 en la qual tot el planeta es va veure obligat a entendre la qualitat dels espais que habitava i el benestar que li generava.
La Qualitat Ambiental Interior ve determinada per múltiples factors, com la humitat, la temperatura, l’electroclima o els contaminants emanats a l’aire (químics i biològics).
Aquesta qualitat pot veure’s afectada per factors del propi disseny i construcció (orientació, captació solar, obertures, qualitat dels sistemes constructius i resolució dels mateixos, sistemes de climatització, etc.) com per factors externs com l’entorn en el qual s’implanta l’edifici o els elements i acabats que instal·len els mateixos ocupants.
Aquests criteris base estan recollits d’una forma o altra en la majoria de certificacions d’edificació actuals i tots ells parteixen de la seva anàlisi al llarg del cicle de vida de l’edifici.
El cicle de vida d’un edifici és un concepte que permet identificar les etapes de la vida d’una construcció amb la finalitat d’avaluar l’impacte en el medi ambient del seu aspecte ambiental, estructural, productiu, de transport, etc.
Se solen identificar les fases d’extracció i producció dels materials, procés de construcció, fase d’ús i procés de desmantellament, que inclou la demolició i la gestió dels residus.
En tractar-se d’una sèrie d’etapes comunes en tota construcció, la seva anàlisi resulta una eina especialment útil per a l’anàlisi i comparació de la petjada ecològica de l’edifici.
Una vegada hem definit els cinc criteris de disseny per reduir a zero l’impacte d’un edifici, hem d’avaluar l’èxit de les estratègies aplicades. Aquí és on apareixen multitud de certificacions independents de construcció. Certificacions com Leed, Breeam, Verde o Passivhaus, entre d’altres, són creades per entitats privades que auditen els entorns construïts atorgant una qualificació segons la consecució de certs criteris.
Encara que cadascuna estableix la seva pròpia metodologia, és possible agrupar els criteris d’avaluació en grups segons l’impacte que mesuren.
Factors que defineixen l’impacte d’un edifici NZIB:
1. ÚS DEL SÒL
2. BIODIVERSITAT
3. Gestió de recursos hídrics
4. POL·LUCIÓ I RESIDUS
5. EMISSIÓ DE GASOS D’EFECTE HIVERNACLE
6. QUALITAT DE L’AMBIENT INTERIOR
7. SALUT I BENESTAR