Slow Studio en l’especial sobre sostenibilitat de la revista NAN Arquitectura

La revista NAN Arquitectura i Construcció inclou a Slow Studio en el seu darrer número 195 Especial Sostenibilitat, un reportatge titulat Sostenibilitat en l’arquitectura: de l’eficiència al canvi sistèmic que reuneix diferents estudis i professionals per reflexionar sobre com està evolucionant avui el concepte de sostenibilitat en la pràctica arquitectònica.

L’article planteja una anàlisi àmplia sobre el paper de l’arquitectura davant els reptes ambientals actuals, abordant qüestions com el cicle de vida dels edificis, la suficiència material, la resiliència territorial o la responsabilitat professional en l’ús dels recursos. A partir de les reflexions de diferents estudis, el reportatge dibuixa un panorama sobre com la sostenibilitat està deixant d’entendre’s únicament com a eficiència energètica per convertir-se en un marc cultural i disciplinari que guia el projecte des de les seves primeres decisions.

En aquest context, Slow Studio aporta una reflexió sobre la relació entre arquitectura, recursos i responsabilitat professional. Tal com s’exposa en el reportatge, la sostenibilitat no es planteja únicament com un conjunt d’indicadors o certificacions, sinó com una revisió profunda de la forma en què l’arquitectura es relaciona amb un planeta de recursos finits i amb l’impacte que la construcció genera sobre els ecosistemes i la salut de les persones.

L’article també posa el focus en la importància de les fases inicials del projecte com a moment clau per prendre decisions que determinen el consum de matèria, energia, sòl i aigua associat a un edifici. En aquest sentit, Slow Studio defensa el concepte de suficiència, entès com la recerca de solucions que responguin a les necessitats reals reduint al màxim la demanda de recursos i l’impacte ambiental.

L’especial reuneix també les aportacions d’altres estudis com Ruiz-Larrea Arquitectura, Picharchitects o Paisaje Transversal, oferint una mirada plural sobre els desafiaments actuals de la professió i sobre l’evolució del discurs de la sostenibilitat cap a una visió més integral que incorpora el cicle de vida complet dels edificis, la circularitat dels materials i la resiliència davant els desafiaments climàtics.

 

Què significa avui la sostenibilitat en la pràctica arquitectònica, més enllà dels estàndards o certificacions?

La sostenibilitat avui dia en arquitectura parteix de la consciència. De la consciència que el nostre estil de vida i tot allò que donem per convencional es basa en una relació inestable i desequilibrada amb el nostre planeta. I com tota relació inestable, en algun moment col·lapsa en forma de crisi climàtica, pèrdua de biodiversitat i degradació dels ecosistemes que sostenen la nostra vida.

Vivim en un planeta de recursos finits i limitats, repartits de forma desigual, i la majoria de les persones que habitem el nord global, és a dir, els països amb un major consum de recursos, portem un estil de vida que genera un elevat impacte mediambiental i una depreciació accelerada dels recursos planetaris.

La pràctica arquitectònica és una activitat altament intensiva que requereix una gran quantitat de recursos materials i on aquesta relació inestable es fa especialment evident. Si aquests materials no procedeixen de fonts renovables o altament disponibles, si requereixen grans quantitats d’energia fòssil en els seus processos productius i no són fàcilment recuperables, reutilitzables o retornats a la terra al final de la seva vida útil, aleshores la nostra pràctica genera un impacte insostenible sobre els ecosistemes i sobre la salut de les persones.

I aquest impacte no és gratuït, sinó que es converteix en una hipoteca per a les generacions futures. La contaminació, la toxicitat, les emissions de CO₂ o l’esgotament de recursos que generem amb les nostres construccions representen un ús injust dels recursos naturals. Són recursos que no ens pertanyen, sostenen la nostra vida i la de les generacions futures. Fer un ús irresponsable d’un bé tan preuat és una manca de responsabilitat professional.

 

En quines fases del projecte considereu que es prenen les decisions més determinants des del punt de vista ambiental i social?

Sens dubte en la fase d’avantprojecte. És el moment en què es decideix quanta matèria, energia, sòl i aigua mobilitzarem per a aquest edifici. La primera premissa és la suficiència. Segons la definició de l’IPCC en el seu informe Buildings, la suficiència s’entén com el conjunt de decisions que eviten la demanda innecessària d’energia, materials, sòl i aigua, garantint al mateix temps unes condicions de vida dignes dins dels límits planetaris.

Des de la pràctica això es tradueix a preguntar-nos quins recursos i quanta superfície són realment necessaris per dur a terme una arquitectura que asseguri una vida digna, responsable i en consciència, sense fer un abús de la nostra part corresponent de recursos i energia com a éssers humans. En termes pràctics, això implica qüestionar si necessitem nova superfície construïda o podem rehabilitar, quants metres quadrats per persona són raonables o quins sistemes constructius ens permeten reduir al màxim la matèria i l’energia mobilitzades.

Això passa per reduir a l’essencial: reduir metres, sistemes constructius, instal·lacions i acabats, però també revisar patrons culturals d’ús de l’espai, expectatives de confort i de consum.
En un planeta de 8.000 milions de persones amb recursos limitats, la pregunta clau és quina quantitat d’espai i de materials és suficient per persona per garantir unes condicions dignes d’habitabilitat, salut i accés a espais verds, culturals i educatius. En el moment en què intentes resoldre necessitats i no aspiracions, el projecte comença a agafar una mida adequada.

 

Quines tensions o contradiccions detecteu entre sostenibilitat, viabilitat econòmica i marc normatiu?

Per a nosaltres la primera premissa és partir de la base que la sostenibilitat en arquitectura no és més cara. L’arquitectura sostenible paga el preu real de les coses, evitant externalitzar els seus costos a les pròximes generacions i als milions de persones que pateixen avui les conseqüències del canvi climàtic.
La pregunta pertinent seria quines contradiccions trobem entre l’arquitectura mal anomenada convencional i la justícia ambiental.

Quan decideixo construir amb materials d’elevat impacte ambiental que precisen grans quantitats de combustibles fòssils en els seus processos productius, com són el formigó, l’acer o els plàstics, estic generant un impacte en forma d’emissions de CO₂, contaminació i esgotament de recursos

Qui assumeix aquests costos mediambientals?

L’arquitectura convencional es construeix mitjançant la generació de deute. Un deute mediambiental externalitzat a aquells que vindran després.

Però sí, cal parlar de costos, i per a nosaltres la via no és queixar-nos i lamentar-nos, sinó lluitar i alçar la veu per remoure consciències i aconseguir que els nostres clients i promotors apostin per la vida i la salut per davant del benefici econòmic o de les aspiracions.

Pel que fa al marc normatiu, hi ha molta feina per fer perquè es reguli i promogui la descarbonització del sector. En el moment en què una activitat econòmica està afectant negativament la salut i el benestar de les persones i del planeta ha d’aparèixer una regulació que vetlli pel bé comú. Si jo com a promotor decideixo construir un edifici de formigó, acer i plàstic per maximitzar el meu benefici i amb això genero un impacte negatiu sobre el planeta en forma d’emissions de CO₂, aquí hem de posar un límit per salvaguardar el bé comú de la nostra generació i de les pròximes generacions.

 

Creieu que el discurs sobre sostenibilitat està evolucionant cap a enfocaments més integrals, realistes i amplis? En quin sentit?

Sí, sens dubte. Quan nosaltres vam començar a divulgar sobre sostenibilitat fa més de 10 anys, ja hi havia més o menys consens que l’arquitectura havia de ser energèticament eficient, reduint el carboni operatiu emès pels nostres edificis. En els darrers anys comença a ser patent la necessitat de parlar també del carboni incorporat, aquell que es produeix durant els processos d’extracció i transformació de materials de construcció industrialitzats i que incorporen elevades quantitats de CO₂ abans de ni tan sols inaugurar un edifici.

Però potser el més urgent és iniciar el debat sobre el canvi de consciència que suposa passar a avaluar les nostres decisions com a professionals des de la consciència i la suficiència. La consciència que les nostres accions tenen un impacte sobre el futur de les persones i del planeta, i que la solució passa per entendre que amb menys n’hi ha prou.

La suficiència aquí no és només una qüestió tècnica, sinó també cultural. Té a veure amb acceptar que podem viure bé amb menys superfície per persona, amb edificis més ben compartits, amb menys consum material i amb expectatives de confort més alineades amb la realitat climàtica del planeta, obrint la porta a una pràctica arquitectònica molt més honesta i responsable.

 

Podeu llegir el reportatge complet Sostenibilitat en l’arquitectura: de l’eficiència al canvi sistèmic en el següent enllaç.