Arquitectura y Diseño entrevista Slow Studio sobre neuroarquitectura

 

La revista Arquitectura y Diseño dedica en el seu número de setembre de 2026 un reportatge a la neuroarquitectura, una disciplina que estudia com els espais que habitem influeixen en el nostre sistema nerviós, les nostres emocions i el nostre comportament. L’article, titulat Emoció assegurada, recull la visió de diferents professionals, entre els quals Víctor Vergés i Jade Serra, de Slow Studio.

Al llarg del reportatge reflexionem sobre la relació entre arquitectura, sostenibilitat i benestar, i sobre com molts dels principis que avui associem a la neuroarquitectura ja eren presents de manera intuïtiva en l’arquitectura tradicional: la llum natural, la ventilació creuada, la relació amb el paisatge, els materials naturals o els espais adaptats al clima i a l’escala humana.

També abordem algunes de les estratègies que permeten dissenyar espais pensant en el benestar físic, emocional i cognitiu de les persones, des de la qualitat de l’aire i el confort higrotèrmic fins a la il·luminació, l’acústica, els recorreguts o la connexió amb la natura.

Un altre dels temes tractats és la possibilitat de mesurar els efectes de l’arquitectura sobre les persones. Tot i que cada vegada hi ha més indicadors que permeten relacionar determinades decisions de disseny amb l’estrès, el descans o la capacitat de concentració, des de Slow Studio defensem que cal ser prudents: l’experiència d’un espai continua condicionada per factors personals, socials i culturals.

Finalment, reflexionem sobre la possibilitat de certificar la neuroarquitectura. Més que crear un nou segell, creiem que el repte pot ser ampliar els sistemes existents per integrar millor els coneixements procedents de la neurociència. L’objectiu no hauria de ser obtenir una certificació, sinó dissenyar espais capaços de millorar la vida de les persones.

El reportatge inclou, a més, la nostra Casa a la Serra d’Ordal, presentada com un exemple d’integració entre habitatge, entorn, vida i treball.

Volem agrair a Arquitectura y Diseño que hagi comptat amb Slow Studio per a aquest reportatge i l’oportunitat de compartir la nostra manera d’entendre una arquitectura que situa el benestar de les persones al centre.

Per aprofundir en aquest tema, podeu consultar el nostre article Què és la neuroarquitectura?, on n’expliquem els orígens, els fonaments i les principals estratègies aplicades a l’arquitectura.

 

A continuació, compartim les preguntes i respostes completes de l’entrevista.

 

1. Molts arquitectes afirmen que les construccions vernacles sempre han estat sostenibles per naturalesa, i que parlar de sostenibilitat com una “capa” de valor afegit en l’arquitectura d’avui no deixa de ser un reconeixement de com la manera de construir actual s’ha allunyat del seny de l’arquitectura tradicional. Es podria dir el mateix de la neuroarquitectura? Que es tracta d’un argument que en realitat no fa més que convertir en argument de venda una cosa que s’hauria de donar per descomptada en els edificis ben construïts?

En certa mesura, sí. De la mateixa manera que la sostenibilitat no s’hauria d’entendre com un afegit, sinó com una condició inherent a qualsevol arquitectura responsable, la neuroarquitectura tampoc no s’hauria de considerar una capa superposada al projecte.

L’arquitectura tradicional, especialment la vernacla, ja incorporava de manera intuïtiva molts dels principis que avui associem tant a la sostenibilitat com a la neuroarquitectura: aprofitament de la llum natural, ventilació creuada, relació amb el paisatge, ús de materials naturals, espais adaptats al clima local o proporcions d’acord amb l’escala humana. No hi havia una explicació científica dels seus beneficis, però sí una comprensió empírica acumulada durant generacions.

També hi havia una relació més directa i natural amb l’entorn. L’arquitectura naixia del lloc: del seu clima, de la seva topografia, dels seus materials, dels seus recursos i dels seus límits. Construir implicava reconèixer una dependència profunda respecte del paisatge del qual s’extreien els mitjans per habitar. Aquesta connexió i aquest respecte innat per l’entorn no eren únicament una qüestió ecològica o constructiva; també tenien una dimensió emocional, psicològica i neuronal. Sentir-se part d’un lloc, habitar amb continuïtat entre interior i exterior i percebre que la casa pertany al paisatge són experiències que influeixen directament en la nostra sensació de seguretat, pertinença i benestar.

La diferència és que avui disposem d’eines procedents de la neurociència que ens permeten comprendre millor com determinats estímuls espacials afecten el nostre sistema nerviós, les nostres emocions, la nostra capacitat de concentració o el nostre nivell d’estrès. La neuroarquitectura no inventa necessàriament noves maneres de projectar; en molts casos, aporta una base científica que valida intuïcions arquitectòniques que ja eren presents en la bona arquitectura.

Per això, més que un argument de venda, la neuroarquitectura s’hauria d’entendre com un marc de coneixement que ens ajuda a dissenyar espais més conscients i a recuperar aspectes que l’arquitectura contemporània, especialment durant certs períodes d’industrialització i estandardització, havia relegat a un segon pla.

 

2. Quines són les intervencions concretes que ha d’englobar un espai construït sota paràmetres de neuroarquitectura?

No existeix una recepta única ni un catàleg tancat de solucions, perquè la neuroarquitectura no es basa en elements concrets sinó en la comprensió de com interactua l’ésser humà amb l’espai.

Tanmateix, sí que podem identificar una sèrie d’estratègies recurrents:

• Maximitzar l’entrada de llum natural i adaptar la il·luminació artificial al ritme circadiari.
• Afavorir la connexió visual i física amb la natura mitjançant jardins, patis, vegetació o vistes al paisatge.
• Dissenyar espais que permetin ventilació natural i una elevada qualitat de l’aire interior.
• Utilitzar materials naturals i saludables, evitant emissions tòxiques i millorant el confort sensorial.
• Garantir un confort higrotèrmic adequat, mantenint la temperatura i la humitat dins de rangs saludables.
• Reduir la contaminació acústica mitjançant solucions d’aïllament i absorció sonora.
• Crear espais amb proporcions equilibrades i una escala adequada a l’ús previst.
• Dissenyar recorreguts intuïtius i fluids que redueixin l’estrès cognitiu.
• Tenir cura de la percepció tàctil, visual i olfactiva dels ambients.
• Generar sensació de seguretat, orientació i control sobre l’entorn.

En definitiva, parlem d’una arquitectura que considera simultàniament el benestar físic, emocional i cognitiu de les persones, entenent que l’experiència espacial és multisensorial.

 

3. Són quantificables els resultats de l’aplicació d’aquests paràmetres?

Cada vegada més.

Una de les aportacions més interessants de la neuroarquitectura és precisament la possibilitat de relacionar determinades decisions de disseny amb indicadors mesurables. Avui hi ha investigacions que analitzen variables com els nivells d’estrès, la freqüència cardíaca, la qualitat del son, la capacitat de concentració, el rendiment cognitiu o la recuperació hospitalària en funció de les característiques de l’entorn construït.

També és possible mesurar paràmetres ambientals directament relacionats amb el benestar, com la qualitat de l’aire interior, la il·luminació, la humitat relativa, la temperatura o els nivells acústics.

Ara bé, convé ser prudents. L’experiència humana és complexa i està condicionada per factors culturals, socials i personals. Per això, no sempre és possible establir relacions causals simples entre un element arquitectònic concret i una resposta emocional determinada.

La neuroarquitectura avança precisament en aquest terreny intermedi entre l’evidència científica quantificable i l’experiència subjectiva dels usuaris.

 

4. Seria ideal o interessant implementar un segell o certificació que garantís que un edifici compleix els preceptes de la neuroarquitectura, igual que segells com Passivhaus, WELL, LEED, etcètera?

La idea és interessant perquè ajudaria a visibilitzar la importància del benestar en el disseny arquitectònic i permetria establir criteris comuns d’avaluació.

Tanmateix, també presenta certes dificultats. Mentre que certificacions com Passivhaus avaluen paràmetres físics molt concrets —demanda energètica, hermeticitat o qualitat constructiva—, la neuroarquitectura incorpora aspectes relacionats amb la percepció, les emocions i l’experiència humana, dimensions molt més complexes de mesurar de manera universal.

En certa mesura, certificacions com WELL ja han començat a recórrer aquest camí incorporant qüestions relacionades amb la qualitat de l’aire, la il·luminació, el confort acústic, l’accés a la natura o la salut dels usuaris.

Potser el repte no és crear una certificació completament nova, sinó continuar ampliant els sistemes existents perquè integrin de manera més profunda el coneixement procedent de la neurociència.

En qualsevol cas, l’objectiu final no hauria de ser obtenir un segell, sinó dissenyar espais capaços de millorar la vida de les persones. Si la certificació ajuda a impulsar aquesta transformació, pot ser una eina útil; si es converteix únicament en una etiqueta comercial, corre el risc de perdre part del seu sentit.